Obre la mà i deixa caure el manyoc de paper que hi aferres.
Lo que hi havia escrit ja no té cap importància,
perquè les paraules s’han ofegat en la suor del teu puny crispat.
Només és un esborrall de tinta,
com una marea negra insignificant en l’oceà de les teves llàgrimes.
Ara allibera aquesta pilota de paper de la presó dels teus dits,
per a que hi jugui el vent o el primer gat que passi.
Visc en un limbe
i des d’aquesta obaga
no veig mai el cel.
Tan sols una llum
filtra la nervadura,
verda i difosa.
Tal com vaig menjant,
la casa se’m va arrupint
i es fa més fosca.
Ni hi plou ni hi fa sol
i no penso treure el cap
per esbrinar-ho.
Em creia a recer,
al revers de la fulla,
però el vent m’ha traït.
M’hi trobo molt bé
a casa, però pel meu gust
hi ha massa pugons.
A la serra del boix, la pedra sap quan va néixer aquest planeta. Recorda el pas dels eons i la petja dels ancestres, guardiana de coneixements arcans i de totes les llengües que s’han escrit.
A la serra del boix, la planta pensa els fluxes tel·lúrics de la terra i de l’aigua. Reflexiona les masses d’aire i les pressions atmosfèriques, analitza eclipsis i conjuncions de planetes, ella, que estima la música de les estrelles i que porta els cicles lunars en la seva essència.
A la serra del boix, l’animal sent el dolor de la pèrdua i l’alegria de l’aplegament i tria entre la serenor i el desfici. Construeix imaginaris d’odi, de ràbia, d’amor, de desconsol o esperança, amb els quals basteix realitats sovint cruels i sempre ineludibles.
A la serra del boix, l’humà imagina móns paral·lels, reencarnacions i paradisos, impostant al sacerdot, al científic i al diletant. Pressuposa olimps i purgatoris, conjectura planetes habitats en galàxies remotes o es figura parnassos atapeïts de muses.
A l’univers, algun animal amb màscara, intueix que qualsevol déu és una llarguíssima, única i bella fòrmula química.
Ara volo cap a tu,
rebotant sobre els nimbus,
un borinot zumzeja,
costa avall pel camí de Favaró.
Xiulen les serps que duc
cargolades als turmells
quan se’ls hi enganxen les vísceres a la carcanada
per l’acceleració de l’enlairament.
La primera llum narcòtica
s’escola entre les branques
i un pollastre canta o crida o plora,
ionqui del verí caríssim de cada albada.
Amb els flaps esguerro
el núvol daurat de pols de gallinassa,
un pla cenital de boira tòxica,
quan parrupejen les tòrtores.
Els ànecs no saben on mirar
i quaquejen interrogant-se perquè
la pica de l’abeurador
sempre és plena de merda de pato.
Gallines cloquejant
en un travelling pixelat d’hexàgons,
simulen un orgasme col·lectiu
al camí de Favaró.
Birbant, s’esmuny la vida.
La fruita corcada verosa,
madura depressa i cau abans d’hora.
La vida passa regant.
La que no, picotada dels pardals,
s’asseca al sol esventrada.
Ruixant, la vida s’escola.
És rara la que s’assaona a la branca,
verge del cuc i la mossegada.
La vida fuig esporgant.
Si no l’ha volgut la mosca per fer la posta ni la vespa per dinar,
no seré jo qui s’enfili per collir un plat de segona taula.
La mort arriba menjant.
No té cap pressa,
però les tomateres sí!
lo pelacanyes.
Parat al ressol,
pensa en les mussaranyes.
Brunzir d’abelles.
Un tall rovellat
per espellofar versos,
li fa de ploma.
Paul Cézanne. Retrat de camperol (1906).
Arrencaré un tros de l’ombra més fresca de la figuera
i te la posaré sota els peus nus.
Serà un parany frondós de terra mullada per captivar-te,
on hi cultivaré el teu somriure tot l’estiu.
I a final d’agost, esclafirem com les figues dolces,
amb un riure de dents brutes i morrandes meloses.
Les dones van juntes a l’excusat
però els homes mai baixen plegats
als urinaris públics de l’Eastcheap.
El terrabastall del metro
apaivaga els grinyols furtius de les soles de crepé
contra el terra enganxifós del soterrani.
Llum groga de tan rància
s’esmuny per les juntes de les manises,
la calor destil·la pels relleus humits.
Sospirs atrapats en rotlles de paper higiènic
desxifren geroglífics de les epigrafies
i el codi del xipolleig entre motxos i garrafes de lleixiu.
L’encarregada de la pituïtària curtida, en tota la seva magnitud,
amaga el cap sota el paper couché del New magazine,
com si fós un paraigua de merda de colors on aixoplugar-se.
Me pregunto si encontraré la forma de beberte,
cuando tenga la garganta seca por aventurar tu nombre,
misterio entre los secretos.
Camino sin avanzar por un páramo baldío, sólo interrumpido por inmensos arenales donde me hundo hasta la razón y el delirio.
Tendré que respirarte si me falta el aire tras tanto anhelarte,
suroeste de mis albas azules y tus rojos atardeceres,
paréntesis de la calima de los días.
Vientos encontrados nos arremolinan en un recodo del camino y llenan nuestras bocas de polvo.
Antes de desfallecer, aprenderé a comerte,
sin hambre, de pura desazón hasta el empacho,
sobre una roca o en un vagón destartalado.
La mesa no importa mientras el dolor de los mordiscos sea generoso y la sangre pueda lavar la opacidad de las brumas en mis ojos.
El pati es queda buit quan el sol cau rere les fulles.
La solitud perfuma l’aire i el silenci l’espessa.
M’he amagat al llindar de les ombres per espiar les orenetes que baixen a beure al safareig, sense aturar-se ni alentir la caiguda.
Els seus xarrups dicten l’infreqüència del temps en les ones de l’aigua.
fato del temps 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.