La bèstia

No tornaré a mirar els ulls de la bèstia
i no perquè m’espanti, sinó perquè s’ha ocultat
en la densitat de  l’esbarzer.
Fugia esporuguida d’una presència. La meva?
No l’he volgut seguir, no tenia cap sentit.

S’ha amagat i quan giraré cua,
sortirà cautelosa del seu entaforall
i es rebolcarà en un llot d’argila.
Després vindrà a empastifar algun roc ben gros
d’aprop de casa, amb el pèl enfangat i pudent.

La propera vegada que me la trobi, no la miraré als ulls,
faré com si no la veigués
i passaré de llarg d’allà on ella s’estigui.
Ves a saber si aleshores no m’empaitarà pel darrera,
pensant-se que m’havia intimidat.

Si és així, la tornaré a mirar als ulls,
ni amb odi ni amb por, sinó de bèstia a bèstia
i es tornarà a escapolir entre les mates
i a la nit vindrà a empixumar alguna soca
d’olivera, aprop de casa.

jabali

Després de la tempesta

Ha passat la tempesta,
les branques esgaiades
barren lo camí de casa
i absorts en el silenci,
encara tremolen los còduls
pel retruny dels trons.

Los barrancs baixen com rius,
l’aigua escolpint la roca
i los corriols són torrents
d’argila i fusta desbastada.
Mormoleig de la fúria amansida
per refilet d’un pit-roig.

Passegem, lo teu record i jo,
entre romers aromàtics,
o potser la brisa mo’n porta l’olor.
M’assento a la terra mullada,
sense cabòries ni anhels
i de sobte, et veig entre les pedres.

IMG_20151103_174624

El Margenador

De què parlàvem? ah sí,
de la certesa de sentir-te observat quan camines vora un marge.
No són els forats des d’on t’escruten els rèptils,
sinó la mirada franca de les pedres,
on s’hi reflecteix el teu nucli mineral, allò que et neguiteja.

Però quan gires el cap, no veus rostre ni ulls que t’esguardin,
perquè només el margenador reconeix la cara de la pedra
i l’acarona, abans de posar-les l’una al costat de l’altra,
amb reverència, reble i filada.
Inquietud de la roca que et conforma, vibrant a la freqüència dels còdols.

Lo taronger

Esvalotat s’amaga el noi,
dels companys que el persegueixen
pels bancals llaurats, humits de pluja d’estiu.

Sota el silenci de l’arbre, immòbil,
la terra tèbia entre els dits dels peus,
es fa soca, branca i punxa.

El xivarri del amics que s’esvaeix
i el piular d’un verderol
que li pregunta què fa.

L’esguard aturat en una fulla,
l’anvers, llum, pols i xinxa,
el revers, ombra, gota i pulgó.

Dos mons en una fulla,
quants mons en un de sol!
Juga a ser Déu sota el taronger que l’arrecera.

12A-Corazon del naranjo

Platja de la Marquesa

Vagareja la petja rere l’ull inconstant,
col·leccionant tresors, vides i perviures.

Conquilles foradades i closques de cargols barrinadors,
nacre irisat de les aigües somes.

Tresmalls calats en les etèries dunes a la deriva,
paranys als vent, metàfores de la immatèria.

Vidre esmerilat amb sal i amb oblit, gravadors de l’inútil
en ampolles llençades per la borda de galions corsaris.

Fusta polida per l’amanyac obsessiu de les onades,
dorm el torbament d’una navegació vertiginosa.

Pedres brunyides per la carícia del sílice ardent,
arguments inconsistents de geologies remotes.

Gànguil perdut al sorral entre les soses,
ormeig de malla fina per pescar els esguards volàtils.

Divaga l’ull rere la petja feixuga,
entre els delmes de la terra, estralls de la gregalada.

IMG_20150404_162519

Ilercavons

Enfilada a la pedra, la Sosin voldria ser l’aigua llepant la riba, densa i inexorable. Riu arcà.
Les llúdrigues juguen als seus peus i es capbussen quan la veu de son germà ressona entre els pollancres.

El Tànek branda la falcata que li ha fet forjar son iaio. Altiu.
Reemplaçarà son pare mort en el combat contra els invasors romans.
Sa mare li ha dit que tornaran i ells tornaran a lluitar i tornaran a morir per una terra i per un riu, en un remolí de vida, de lluita i de mort sense fi.
Perquè són l’arrel intricada a la roca calcària.

Lo vent de dalt rebat les orenetes i fa volar els cabells castanys de la Sosin, asseguda a la pedra. Li amaga el rostre i les llàgrimes caient mansament al riu, saó profunda que fa mesar les branques mil·lenàries d’este poble.

llop

Poesia climàtica

Ens hem gronxat,
absorts en elucubracions estèrils,
tot un letàrgic hivern
i ara badem estupefactes
per la floració humil
d’un lliri entre els còdols.
Ens reviscola l’estacionalitat dels sentits
i fructifiquem de paraules climàtiques.

Més enllà, enmig d’un bancal,
lo pagès fa rimar un foc de rostoll
amb les pedres de marge.

És un poema esllemenat
amb la mètrica del fred i la gebrada.
Recitarà en silenci,
al ritme del crepiteig de la llenya
i de l’aixobrir de l’aixada
sota el sol ataubador,
del mormoleig de l’aigua al solc,
emportant-se un caragol.

lirio azul

L’olivera farga

Cavalca a deshores
l’oreig de la garbinada
i s’escola entre les fulles
de l’olivera mil·lenària.

És de carn i és de vellut,
de sal i saó perfumada
i en el meu cos, ets tu
qui esventa la terra llaurada.

És de plata i de maragda,
la llum que cobreix la plana,
càlid esguard al recer
d’aquesta olivera farga.

olivos canet

Excursió pel Port

L’aire és ple de boix humit i de molsa.
En les esquerdes de les roques,
duc amarada la teva olor.

Petjades feixugues als vessants de la mola
i esbarzers d’ungles deleroses,
m’esgarrapen l’esquena i els braços.

Taques daurades de faig i d’auró, al bosc de pi roig.
Ressonen les teves paraules
en les ombries del meu record.

Xipollejen les passes sense aturar-se
davant d’una font cristal•lina.
El teu riure se m’enganxa com el fang a les botes.

1416546522457