“Lo que s’havia de fer, ja està fet”.
Diu l’assassí, xipollejant la cigala morta,
l’ànima escapant-se-li en un fumerol
pel canó de la pistola.

La meretriu sura en un mar de pètals,
vermell i blanc, tota estiu.
Duu encastat un robí al front
i un fil de llet regalimant l’entrecuix.

Bitllets rebregats arrelen
en la pols de la tauleta
i germinen sota la llum del flexo,
nodrits de basca i de ferum.

Creix ufana una branca de carn cel·lulosa
cap a la consumació d’un deute pendent.
Es retorça entorn del coll mal afaïtat
i l’escanya amb parsimònia, inexorable.

Terrats i teulades xacroses
s’amunteguen davant dels ulls,
esmorteint-se més enllà dels vidres
cada cop més freds, més opacs.

S’escola un oreig de mar per les esquerdes,
barreja d’algues i tabac negre.
Les gitanes criden, venent tovalloles,
els mariners bramen quan juguen a la morra.

Les dones van juntes a l’excusat
però els homes mai baixen plegats
als urinaris públics de l’Eastcheap.

El terrabastall del metro
apaivaga els grinyols furtius de les soles de crepé
contra el terra enganxifós del soterrani.

Llum groga de tan rància
s’esmuny per les juntes de les manises,
la calor destil·la pels relleus humits.

Sospirs atrapats en rotlles de paper higiènic
desxifren geroglífics de les epigrafies
i el codi del xipolleig entre motxos i garrafes de lleixiu.

L’encarregada de la pituïtària curtida, en tota la seva magnitud,
amaga el cap sota el paper couché del New magazine,
com si fós un paraigua de merda de colors on aixoplugar-se.