El bordell del port

“Lo que s’havia de fer, ja està fet”.
Diu l’assassí, xipollejant la cigala morta,
l’ànima escapant-se-li en un fumerol
pel canó de la pistola.

La meretriu sura en un mar de pètals,
vermell i blanc, tota estiu.
Duu encastat un robí al front
i un fil de llet regalimant l’entrecuix.

Bitllets rebregats arrelen
en la pols de la tauleta
i germinen sota la llum del flexo,
nodrits de basca i de ferum.

Creix ufana una branca de carn cel·lulosa
cap a la consumació d’un deute pendent.
Es retorça entorn del coll mal afaïtat
i l’escanya amb parsimònia, inexorable.

Terrats i teulades xacroses
s’amunteguen davant dels ulls,
esmorteint-se més enllà dels vidres
cada cop més freds, més opacs.

S’escola un oreig de mar per les esquerdes,
barreja d’algues i tabac negre.
Les gitanes criden, venent tovalloles,
els mariners bramen quan juguen a la morra.

_20160815_113619

Manyoc

Obre la mà i deixa caure el manyoc de paper que hi aferres.

Lo que hi havia escrit ja no té cap importància,
perquè les paraules s’han ofegat en la suor del teu puny crispat.

Només és un esborrall de tinta,
com una marea negra insignificant en l’oceà de les teves llàgrimes.

Ara allibera aquesta pilota de paper de la presó dels teus dits,
per a que hi jugui el vent o el primer gat que passi.

1429750224459-24_g

Cosmogonia a la serra del boix (meditacions 6)

A la serra del boix, la pedra sap quan va néixer aquest planeta. Recorda el pas dels eons i la petja dels ancestres, guardiana de coneixements arcans i de totes les llengües que s’han escrit.

A la serra del boix, la planta pensa els fluxes tel·lúrics de la terra i de l’aigua. Reflexiona les masses d’aire i les pressions atmosfèriques, analitza eclipsis i conjuncions de planetes, ella, que estima la música de les estrelles i que porta els cicles lunars en la seva essència.

A la serra del boix, l’animal sent el dolor de la pèrdua i l’alegria de l’aplegament i tria entre la serenor i el desfici. Construeix imaginaris d’odi, de ràbia, d’amor, de desconsol o esperança, amb els quals basteix realitats sovint cruels i sempre ineludibles.

A la serra del boix, l’humà imagina móns paral·lels, reencarnacions i paradisos, impostant al sacerdot, al científic i al diletant. Pressuposa olimps i purgatoris, conjectura planetes habitats en galàxies remotes o es figura parnassos atapeïts de muses.

A l’univers, algun animal amb màscara, intueix que qualsevol déu és una llarguíssima, única i bella fòrmula química.

IMG_20160202_154002

Orgasme al camí de Favaró

Ara volo cap a tu,
rebotant sobre els nimbus,
un borinot zumzeja,
costa avall pel camí de Favaró.

Xiulen les serps que duc
cargolades als turmells
quan se’ls hi enganxen les vísceres a la carcanada
per l’acceleració de l’enlairament.

La primera llum narcòtica
s’escola entre les branques
i un pollastre canta o crida o plora,
ionqui del verí caríssim de cada albada.

Amb els flaps esguerro
el núvol daurat de pols de gallinassa,
un pla cenital de boira tòxica,
quan parrupejen les tòrtores.

Els ànecs no saben on mirar
i quaquejen interrogant-se perquè
la pica de l’abeurador
sempre és plena de merda de pato.

Gallines cloquejant
en un travelling pixelat d’hexàgons,
simulen un orgasme col·lectiu
al camí de Favaró.

_20160808_124813

La mort arriba menjant

Birbant, s’esmuny la vida.

La fruita corcada verosa,
madura depressa i cau abans d’hora.

La vida passa regant.

La que no, picotada dels pardals,
s’asseca al sol esventrada.

Ruixant, la vida s’escola.

És rara la que s’assaona a la branca,
verge del cuc i la mossegada.

La vida fuig esporgant.

Si no l’ha volgut la mosca per fer la posta ni la vespa per dinar,
no seré jo qui s’enfili per collir un plat de segona taula.

La mort arriba menjant.

_20160731_100529

Eastcheap toilets

Les dones van juntes a l’excusat
però els homes mai baixen plegats
als urinaris públics de l’Eastcheap.

El terrabastall del metro
apaivaga els grinyols furtius de les soles de crepé
contra el terra enganxifós del soterrani.

Llum groga de tan rància
s’esmuny per les juntes de les manises,
la calor destil·la pels relleus humits.

Sospirs atrapats en rotlles de paper higiènic
desxifren geroglífics de les epigrafies
i el codi del xipolleig entre motxos i garrafes de lleixiu.

L’encarregada de la pituïtària curtida, en tota la seva magnitud,
amaga el cap sota el paper couché del New magazine,
com si fós un paraigua de merda de colors on aixoplugar-se.

_20160723_112205

Arítmia (meditacions 5)

El pati es queda buit quan el sol cau rere les fulles.
La solitud perfuma l’aire i el silenci l’espessa.
M’he amagat al llindar de les ombres per espiar les orenetes que baixen a beure al safareig, sense aturar-se ni alentir la caiguda.
Els seus xarrups dicten l’infreqüència del temps en les ones de l’aigua.

ondas agua-sageone

 

Esperits independents

Revoc a tròntil upocser,
inamarbat retenta.

Feneres grondes amantides,
jumísseres foven.

Dot proscant muquilen?
Vuntat cabuguen?

Niscat cabúguiguen rones,
fòviguen so níscles.

Abracamull gatenta
do rellofut imbresentrant.

Marut efop ga cuta,
tururut sirera.

DSC_1517

Haikus de la flor del cashmere

El tros de paper
on he escrit aquesta nit,
t’acaricia.

Viatje en el temps,
entorn la flor del cashmere
d’un domàs lluent.

La borra es posa
als racons més angostos
on no hi passa un dit.

Degota un nocturn,
al piano atrotinat,
esquitx de cava.

Un glavi de llum
estripa el paper pintat,
les roses sagnen.

Formigues negres,
grosses i atrafegades,
el meu darrer poema.

_20160531_202754