Ara s’ha posat a nevar,
els flocs que cauen al ritme d’una flauta rogallosa,
m’emblanquinen els cabells com les cendres d’un dol anticipat.
Cap foc em reconforta com aquest fred que em travessa les entranyes,
dempeus, estiro el coll per escrutar el núvol entre les agulles dels pins.
Cap somriure és més càlid que el rictus que m’atenalla el rostre, tot és gris.
Mentre torno pel corriol, els branquillons trenquen el silenci sota els meus peus
i des de la cabana m’arriba l’olor del foc apagant-se.
Ja sé que pararà de nevar quan entri per revifar-lo,
per això alenteixo el pas tot el que puc.

Et va deixar embadalida

la poesia tronada

que aquell poeta escrivia.

Que en lloc de mirar, esguardava

i més que estimar, aimava,

que de tant voler, es delia

i si moria d’amor, fenia.

Que no follava, follia

i quan acabava, finia.

Ara que tens el gust del metall a la boca,

escups les sagetes d’un rellotge a deshora,

que t’han ferit més enllà dels òrgans,

que et sagnen per dins,

però et floreixen per fora.

 

Ara que et talles les llémenes dels dits

amb les cordes rovellades d’una guitarra,

et brolla un crit esguerrat,

la cançó sense lletra ni música

que explica la teva història.

 

Ara que tens el cap a punt de rebentar

de tant cavalcar un metrònom que es desboca,

ablaeixes a dos mans un piano desafinat.

Ivori lívid, ressec com els ulls,

esquerdat com les remembrances.

 

Ara que t’ajeus sota les pells,

esperant la neu que et colgui,

desprens una melodia dèbil

al ritme d’algunes fulles caient al terra.

Burgada de tu s’escampa per l’herba.

Emprendre el camí, fer una passa i una altra i no aturar-se.

Sentir el mossec de la pedra sota el peu i deixar-la en el seu jaç.

Respirar l’alè de l’herba i no gosar xafar-ne un bri.

Flairar la flor que embriaga, sense ni tant sols tocar-la.

I no mirar enrere fins que la carena oculti l’origen del viatge

i no aturar-se, perquè el camí s’acaba allà on es deturen les passes.

Plegava fulles al bosc
i a la soca d’una alzina,
l’escolopendra hi traçava
el mapa d’algun tresor.

Un llom lluent de metzina
i dos ulls d’esguard pervers,
raucava un rude gripau.
amagat entre l’ombria.

Al recer d’una falguera
la salamandra pintava
les pedres de negre i groc
com petita fetillera.

He plegat fulles al bosc
mentre l’aranya brodava
una mantellina blanca
per embolcallar la mort.

Des del segon tram d’escala,
arraso el paviment escaquejat
de misèries alíqüotes, a la clínica privada.
Deslliurades les figures negres del tauler,
les blanques escampen olor de formaldehid
i terbolesa pels vestíbuls.

Les quadrícules del calendari
són els barrots del meu albir.
Garjoles simètriques de dies empresonats
que paguen condemna en el penal d’una agenda.
Dies vermells passejant vora els murs del pati.
Dies negres amuntegats a les cel·les.

L’escòria de ferro dibuixa interrogants a la còrnea,
rere les parpelles obtuses d’un gris enganxifós.
Ferum de desassossec,
la cola de peix cedeix a la pressió dels dits,
vent glacial que cisella la vidriera industrial contra la retina.
Menjo les soldadures de finestres que no tanquen.

No queda cap rastre per seguir, a la sala balmada.
La pols ha enterrat la memòria del plínton esventrat.
M’oriento dintre el dèdal, en la recerca de formes familiars,
per les pròtesi encadenades a l’espatllera.
Travessaré el glavi dels vidres trencats
en un salt al no res, fugint de la por al buit.

Escolto el vent com dansa papers als xamfrans.
Somnis fractals dins d’un malson de proporcions àuries,
la pols encega l’ull i esgargamella la paraula.
Glopejo una sopa aigualida de patrons i simetries,
embolcalls que embussen els embornals de l’enteniment,
un instant que és una eternitat.