Noia impossible,
ets una papallona
a la meva mà.
Esteles esmicolades dels avions pretèrits
puntegen un blau cel infinit i apòxic,
més fosc a mida que t’hi submergeixes,
més profund quan el penses, silenciós
i t’abdueixes en l’òrbita de la contemplació.
Un altre avió dibuixa una linia divisòria
entre el conscient i l’inconscient
i un espasme nerviós a la parpella
et projecta sobre el llenç de les cabòries,
ençà de la troposfera.
Heu vist mai aquells humans,
que a cops de caure de genolls
contra les pedres esmolades dels serrats,
porten les cames sagnants i clivellades,
com s’aixequen i reprenen a pas viu,
a cop calent, el seu camí pels barrancs i les obagues?
Què en sabeu dels que a força de perdre la traça,
s’han endinsat en la boira espessa, al fil d’un estimball,
a l’atzar d’una petjada maldestra,
i s’omplen d’aquell aire humit de les alçades,
com purificant-se?
En coneixeu algun dels que a base de buscar dreceres
cap a un coll en un crestall, vaguen per una màquia espessa,
la carn estripada dels arítjols i els sentits embriagats
de tanta bellesa indòmita?
Jo en sóc un, d’ aquells humans,
que m’endinso en la incertesa dels boscos i les tarteres,
per a que aquesta natura agrest em torni la imatge més nítida de mi mateix
i del meu lloc entre els límits tangibles d’aquest món,
tan material i finit, com infinitament poètic
i entre les seves criatures, salvatges i captivadores.
Volto la Plaça Reial
buscant la vella herbolària
que hi havia sota els porxats
i una aspror de sajolida
m’omple la boca.
Recordo el rètol escrostonat
d’una pensió miserable
a l’últim pis sobre el Glaciar
i m’agafen pessigolles a la panxa.
L’herbolària encara hi és
i la pensió l’han modernitzat.
Passejo per la Plaça Reial,
enlluernat pel Sol de migdia
i amb una branqueta
de sajolida a la boca.
Ja han passat més de trenta anys,
deu ser que res no ha canviat.
Ensenya’m a llegir el teu esguard
i jo t’ensenyaré les orenetes damunt de l’aigua del riu.
Com el seu vol acrobàtic,
així vola el meu cor,
en un picat vertiginós si clous els ulls
i un rasant esglaiador quan em mires,
encalçant les palometes efímeres
de les teves rialles.
 |
| enriquecsc.blogspot.com |
L’afonia del candidat en campanya electoral,
ben esventada als mitjans de manipulació pública,
és l’estigma de santedat del polític,
que l’encimbella als ulls glaucs dels teleespectadors.
S’hi deixa la pell i les amígdales,
és un paio compromès que s’esgargamella
a micro obert, amo i senyor del faristol,
inflama pavellons esportius defensant el seu programa.
Només que al cap de pocs dies de passades les eleccions,
amb el venciment dels crèdits bancaris,
l’afonia esdevé un xiuxiueig servil cap als banquers,
i les arengues es tornen cortesies amb la veïna de poltrona
o deferències amb la resta de consellers d’administració.
La ronquera s’ha tornat un garbuix de promeses incomplertes,
galtes de pa de ral, boca plena d’excuses i mentides,
i rogalloses amenaces cap al poble,
que són l’únic que s’acaba fent realitat.
 |
| fuenterrebollo.com |
Pleniluni d’agost
en el paisatge del record.
Fa bon estar per passejar miratges
sobre els bassals
del carrer de l’hort.
Nit perfecta per caçar al vol
les ombres fugisseres dels noms,
de branca en branca,
pel laberint enfangat
d’un bancal de tarongers.
És la millor hora
per collir a mans plenes
el perfum de la terra mullada
i dels gessamins entortolligats
als nostres cossos.
Podrem visitar somnis
que ja creiem oblidats,
si no para de ploure
damunt del parral
atapeït de carrolls.
I capturarem paraules,
les que més ens agradin,
amb una xarxa de bombolles de xampany,
estesa entre les copes
de cristall esbroquellades.
Contemples el riu cabalós,
com aprop del seu desguàs
es repensa i vol tornar
cap a les fonts on va néixer.
Però és la mar lo que veus,
empesa pel tràngol de llevant
que t’esvalota els cabells
com arrissa les onades
i fa fimbrejar les canyes.
El riu gairebé no és riu,
és aiguabarreig procelós
en l’ampla llera
on s’oculten profundes,
les aigües dolces.
Ni l’illa que albires
és més permanent
que un lliri de les dunes.
Només tu romans
i en la teva memòria, gravada
aquesta imatge efímera
d’olors, de vent i de reflexos.
Enamorar-se
és llençar flors a la mar
per la borda d’una barca,
navegant rumb a ponent.
De tanta xafogor
se’m fonen les idees.
Canícula d’agost,
anhelo una tronada,
un xàfec vivificant,
només són idees.
A cop de ronyó,
deshidratat,
pedalo pujant
pel camí pedregós
i m’agafa el deler
d’un grapat de figues,
dolces i una mica sucoses,
les veig,
madures i fresques,
són figues platòniques,
les millors.
Al Pouet de l’Amorós
no em puc encantar,
fa massa aire
i vaig tot suat.
Cara cap avall,
un mur d’escalfor,
trobo una figuera,
esquifida i escadussera,
temporalitat imperfecta
i fugissera.
En menjo dos figues,
massa veroses,
massa seques,
petites i lleteroses,
encara em faran boqueres.
Les fiques de Plató
són més bones,
al menys fins d’aquí
vuit o deu dies.
fato del temps 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.