Quan el carrer vessa de música, els teus ulls són fanalets que il·luminen els meus passos encantats.
Els cantants i les actrius van fent romanços, volta i gira, sona i balla, perquè el festival s’acaba al tombar la cantonada.

Quan el carrer vessa de música, els teus ulls són fanalets que il·luminen els meus passos encantats.
Els cantants i les actrius van fent romanços, volta i gira, sona i balla, perquè el festival s’acaba al tombar la cantonada.

Verd verí de la llum, desembrolla cabelleres entre el brancatge bru de les teves cames.
El ressol enlluerna la suor que llepen les savines d’ombra migrada, captaires de desig aprop dels sorrals.
Clapoteig en l’aiguamoll salobre, els meus dits com puces de platja, corren insadollables pels teus peus enfangats.
La sombra de la sabina
Verde veneno de luz, desenmaraña cabelleras entre el ramaje atezado de tus piernas.
El resol deslumbra el sudor que lamen las sabinas de sombra huidiza, pedigüeñas de deseo cerca de los arenales.
Chapoteo en la marisma salobre, mis dedos como pulgas de agua, corren insaciables por tus pies enlodados.

“Lo que s’havia de fer, ja està fet”.
Diu l’assassí, xipollejant la cigala morta,
l’ànima escapant-se-li en un fumerol
pel canó de la pistola.
La meretriu sura en un mar de pètals,
vermell i blanc, tota estiu.
Duu encastat un robí al front
i un fil de llet regalimant l’entrecuix.
Bitllets rebregats arrelen
en la pols de la tauleta
i germinen sota la llum del flexo,
nodrits de basca i de ferum.
Creix ufana una branca de carn cel·lulosa
cap a la consumació d’un deute pendent.
Es retorça entorn del coll mal afaïtat
i l’escanya amb parsimònia, inexorable.
Terrats i teulades xacroses
s’amunteguen davant dels ulls,
esmorteint-se més enllà dels vidres
cada cop més freds, més opacs.
S’escola un oreig de mar per les esquerdes,
barreja d’algues i tabac negre.
Les gitanes criden, venent tovalloles,
els mariners bramen quan juguen a la morra.

Obre la mà i deixa caure el manyoc de paper que hi aferres.
Lo que hi havia escrit ja no té cap importància,
perquè les paraules s’han ofegat en la suor del teu puny crispat.
Només és un esborrall de tinta,
com una marea negra insignificant en l’oceà de les teves llàgrimes.
Ara allibera aquesta pilota de paper de la presó dels teus dits,
per a que hi jugui el vent o el primer gat que passi.

Visc en un limbe
i des d’aquesta obaga
no veig mai el cel.
Tan sols una llum
filtra la nervadura,
verda i difosa.
Tal com vaig menjant,
la casa se’m va arrupint
i es fa més fosca.
Ni hi plou ni hi fa sol
i no penso treure el cap
per esbrinar-ho.
Em creia a recer,
al revers de la fulla,
però el vent m’ha traït.
M’hi trobo molt bé
a casa, però pel meu gust
hi ha massa pugons.

Ara volo cap a tu,
rebotant sobre els nimbus,
un borinot zumzeja,
costa avall pel camí de Favaró.
Xiulen les serps que duc
cargolades als turmells
quan se’ls hi enganxen les vísceres a la carcanada
per l’acceleració de l’enlairament.
La primera llum narcòtica
s’escola entre les branques
i un pollastre canta o crida o plora,
ionqui del verí caríssim de cada albada.
Amb els flaps esguerro
el núvol daurat de pols de gallinassa,
un pla cenital de boira tòxica,
quan parrupejen les tòrtores.
Els ànecs no saben on mirar
i quaquejen interrogant-se perquè
la pica de l’abeurador
sempre és plena de merda de pato.
Gallines cloquejant
en un travelling pixelat d’hexàgons,
simulen un orgasme col·lectiu
al camí de Favaró.

Birbant, s’esmuny la vida.
La fruita corcada verosa,
madura depressa i cau abans d’hora.
La vida passa regant.
La que no, picotada dels pardals,
s’asseca al sol esventrada.
Ruixant, la vida s’escola.
És rara la que s’assaona a la branca,
verge del cuc i la mossegada.
La vida fuig esporgant.
Si no l’ha volgut la mosca per fer la posta ni la vespa per dinar,
no seré jo qui s’enfili per collir un plat de segona taula.
La mort arriba menjant.

No té cap pressa,
però les tomateres sí!
lo pelacanyes.
Parat al ressol,
pensa en les mussaranyes.
Brunzir d’abelles.
Un tall rovellat
per espellofar versos,
li fa de ploma.

Paul Cézanne. Retrat de camperol (1906).
Arrencaré un tros de l’ombra més fresca de la figuera
i te la posaré sota els peus nus.
Serà un parany frondós de terra mullada per captivar-te,
on hi cultivaré el teu somriure tot l’estiu.
I a final d’agost, esclafirem com les figues dolces,
amb un riure de dents brutes i morrandes meloses.

Les dones van juntes a l’excusat
però els homes mai baixen plegats
als urinaris públics de l’Eastcheap.
El terrabastall del metro
apaivaga els grinyols furtius de les soles de crepé
contra el terra enganxifós del soterrani.
Llum groga de tan rància
s’esmuny per les juntes de les manises,
la calor destil·la pels relleus humits.
Sospirs atrapats en rotlles de paper higiènic
desxifren geroglífics de les epigrafies
i el codi del xipolleig entre motxos i garrafes de lleixiu.
L’encarregada de la pituïtària curtida, en tota la seva magnitud,
amaga el cap sota el paper couché del New magazine,
com si fós un paraigua de merda de colors on aixoplugar-se.

Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.