Underwood 1874
El Cafè Martin, ensenyorava la cantonada de la cinquena avinguda amb la vint-i-sis, amb la seva elegant terrassa ombrejada pels tendals, aquell assolellat 16 de juny de 1920. Rachel Da Rosa, una cambrera jove i bonica s’afanyava darrera la llarguíssima barra de l’establiment, servint els esmorzars fast food dels executius i algunes senyores a mig matí…
Als volts del migdia, la Rachel va veure entrar el client que esperava. Com tots els dies, o gairebé, Frank Murray ocupava la mateixa taula darrera el finestral amb vistes als arbres, ara florits, del Madison Square Park . Deixava el maletí de la seva màquina d’escriure portàtil sobre la taula i de seguida la Rachel li portava el cafè, servit amb un intercanvi de somriures. El Frank era un home jove de trenta-un anys, d’ascendència irlandesa i sobrevivia com a reporter freelance per als tabloides o els diaris que li vulguéssin publicar o encarregar alguna feina, generalment les més complicades i conflictives, que d’altres periodistes de plantilla no podien assumir pels riscos que comportaven. Ell ja hi ha havia treballat a la redacció del New York Herald, però el seu caràcter indòmit i rebel, més que no pas els seus hàbits dissoluts, va fer que el director el despatxés poc després de la mort del seu pare que n’havia estat el redactor en cap, feia cosa d’un any.
Al cap de dues tasses de cafè i dos cigarrets, el Frank va treure la seva flamant Underwood portàtil i va començar a escriure. Des de darrera la barra, la Rachel se’l mirava embadalida i el ritme del repicar dels tipus contra el corró l’arrossegava cap als relats d’aventures que ella maquinalment tamborinava sobre el marbre del mostrador. Feia dos anys que havia acabat un curs de mecanografia i amb vint-i-dos va entrar com a secretària a les oficines d’un importador italià, que li pagava una misèria i l’assetjava constantment. Per això, quan en va tenir l’oportunitat va canviar l’oficina llardosa per la servitud a l’esplendorós Martin.
Ara el repicar de la màquina havia cessat i la Rachel sabia que aquesta pausa senyalava l’hora de l’àpat per al reporter. Sempre el mateix, un gran plat combinat acompanyat amb cervesa, que menjava lentament mentre repassava els escrits o les notes de la llibreta i en acabat, tornava a picar a màquina fins que marxava, poc abans de les cinc, quan ella acabava el seu torn.
Mentre la Rachel retirava el plat, es va trobar amb la cara de l’Alice Galeano al davant, la seva amiga de la infantesa de Little Italy. Juntes es van criar entre els carretons dels venedors ambulants del carrer Mulberry i al col·legi de les monges. L’Alice era provocativa i irresistible i sempre vestia exagerada i tant insinuant com podia. Això causava cert neguit a la Rachel, sobretot perquè l’Alice seguia treballant per al mateix importador que ella havia deixat un any abans i no entenia d’on treia els diners per permetre’s aquelles excentricitats.
–Mira’t això Rachel, estem salvades! –va dir, tot posant-li davant un full de diari amb aquest anunci destacat “La prestigiosa firma Underwood Typewriter Company, convoca un concurs de mecanografia per a senyoretes. La guanyadora, a més de passar a formar part de l’empresa amb un salari envejable, serà la imatge promocional d’Underwood en les properes campanyes publicitàries. El concurs tindrà lloc el 24 de juny, al les nou del matí, al saló principal de l’edifici Flatiron, al 175 de la cinquena avinguda. Les aspirants s’han d’inscriure prèviament, aportant les seves dades i una fotografia, abans del 18 de juny al vestíbul del mateix edifici.”
–Ens hi apuntem juntes? ja em veig posant per als millors fotògrafs i sortint als diaris! –cridava l’Alice entusiasmada.
La Rachel no va poder evitar contagiar-se d’aquest entusiasme i es va imaginar treballant com a secretaria d’una empresa respectable i sobretot escrivint a màquina, que era allò que veritablement li agradava.
–Està bé, però fa un any que no escric a màquina, no estaré a l’alçada –va reflexionar en veu alta.
L’Alice, amb un mig somriure va llençar una mirada de reüll a la taula d’on venia el repicar de les tecles i la Rachel va comprendre de cop que la seva única oportunitat de practicar si volia anar al concurs, passava per demanar-li la màquina d’escriure al Frank Murray. Es van acomiadar fins a l’endemà que anirien juntes a inscriure’s al Flatiron, ben aprop d’allà, però ara venia la part difícil.
La Rachel es va quedar mirant el Frank amb una gerra de cervesa a la mà, fins que ell se’n va adonar i va parar d’escriure. La va deixar sobre la taula i li va demanar si podia seure un moment amb ell. No és que la Rachel li resultés indiferent, en absolut, però el Frank es creia incapaç d’agradar una noia com la Rachel. Quan van ser cara a cara i ella li va exposar la qüestió, ell va acceptar encantat la proposta però hi havia un inconvenient, no li podia deixar la màquina portàtil, perquè ell la necessitava per treballar, però a casa seva conservava la vella Underwood 1874 de son pare i si volia, al plegar del Martin podien anar-hi plegats i d’aquesta manera ell li podria dictar textos o deixar-li copiar. Ella va acceptar no sense una mica de recança aquesta proposta, però era l’únic camí cap al futur que desitjava i d’altra banda, el Frank Murray tampoc li resultava del tot indiferent. Aquella tarda van pujar al tramvia que els portaria fins a l’apartament del Frank, a Brooklyn. Van fer tot el viatge en silenci i amb certa tensió, però un somriure permanent en els seus rostres desvetllava l’alegria per aquell acostament.
A les sis de la tarda els dits de la Rachel volaven sobre les tecles de la vella màquina d’escriure, copiant articles del seu amic, que havia baixat a comprar uns entrepans. Mentre escrivia, copsava la implicació del periodista en els articles compromesos sobre casos de corrupció policial o política, la valentia quan s’introduïa en les clavegueres de la boxa i les apostes i ella en treia la força que necessitava per seguir practicant hora rera hora en aquelles sessions esgotadores. Ell la contemplava, admirat de la finesa i la velocitat com escrivia amb aquella màquina vella i desajustada, fascinat de la sensibilitat que desprenia la Rachel en contrapunt a la sordidesa d’aquell petit apartament. Quan acabava la pràctica, tots els dies d’aquella setmana al voltant de les nou, el Frank acompanyava la Rachel a casa seva amb el tramvia fins al baix Manhattan i tornava a Brooklyn caminant com feia sovint, però aquests dies ja no li venia de gust entrar als bars on habitualment anava fent escales en el seu viatge sense rumb, sinó que la imatge de la Rachel escrivint a màquina al seu apartament el menava apressat cap a casa, anhelant de sentir encara un alè del seu perfum entre aquelles quatre parets atrotinades.
El dijous vint-i-quatre de juny a dos quarts de nou del matí, un sol esmorteït daurava la façana de l’edifici Flatiron, que s’erigia com una falca imponent a la cinquena avinguda. A aquella hora, el luxós vestíbul ja estava ple de dones joves esperant que s’obrissin les portes del saló principal. Va ser en aquell moment, quan la Rachel va veure l’Alice que entrava al saló per una altra porta. Si sempre era exagerada amb els vestits i el maquillatge, aquell dia l’Alice li va semblar especialment fora de lloc en aquell escenari. Es van saludar des de lluny i es van enviar un petó amb la mà.
La visió d’aquell saló immens va causar un esglai a la Rachel. L’altíssim sostre de volta, les pilastres coronades per cariàtides, el terra de marbre de colors dibuixant intrincades formes fins on es perdia la vista, il·luminat per la llum difusa que s’escolava pels vitralls i al bell mig, dues-centes quaranta taules numerades, amb les seves cadires. Al fons, en una estrada, vuit homes i dues dones de l’empresa, formaven el tribunal que supervisaria el concurs.
Al costat de la flamant Underwood n. 5, dos folis en blanc numerats i amb membret, cobrien el text en que consistia la prova. Des de l’estrada, dominada per un majestuós rellotge de paret, el president del tribunal, en to solemne, es va adreçar a les concursants pels altaveus de la sala,
–Senyoretes, en nom de l’empresa Underwood els dono la benvinguda. A partir del moment en que els doni l’ordre de començar, tenen deu minuts per copiar en un dels folis en blanc, el text que hi ha sota. Quan s’acabi el temps els ordenaré aturar-se. Si alguna segueix escrivint després de l’ordre d’aturada, serà desqualificada. Els hi desitjo sort. – Es va fer un silenci tens a la sala i quan l’agulla va marcar les nou i dotze, va ordenar, –Comencin la prova!
El terrabastall dels papers i els corrons que els engolien va durar només un instant, perquè al cap d’un moment es va transformar en la cadència uniforme de les tecles i els retorns dels carros. Els membres del tribunal passejaven entre les files de mecanògrafes i es creuaven mirades còmplices, satisfets de la música que produïen aquelles màquines. A les nou i vint-i-dos minuts, el president va cridar,
–Temps! mans fora dels teclats! Retirin el paper de la màquina i deixin-lo sobre la taula.
Els membres del tribunal van passar per les files recollint els folis escrits i el president va despedir el concurs,
–Senyoretes, en nom de l’empresa Underwood els agraeixo la participació en aquest concurs. En breu ens posarem en contacte amb vostès per correu, per comunicar-los el resultat de la prova. Que tinguin un bon dia.
Quan la Rachel va sortir al vestíbul, les cames li tremolaven per la tensió acumulada però sentia alleujament i l’envaïa una gran seguretat. Encara va veure com la seva amiga Alice es perdia ràpidament entre la resta de noies que ja sortien a l’avinguda i mentre la seguia amb la mirada, va veure el Frank, esperant-la a la gran porta d’acer i vidre de l’edifici. No va poder evitar llençar-s’hi al coll per abraçar-lo però ell va retrocedir per interposar entre tots dos un encisador pomet de clavellines. Això acabà de desarmar la Rachel, que amb el ramet a la mà va acceptar el dolç bes que ell li va posar als llavis.
Agafats de les mans van anar passejant fins al Cafè Martin, on li havien donat un permís fins acabar la prova i es van despedir amb un somriure. Aquella tarda el Frank no va anar al Martin, es va quedar a casa escrivint la història d’una noia lluitadora i d’un concurs de mecanografia que volia guanyar i que va canviar la seva vida.
Divendres al migdia, la Rachel l’esperava neguitejada però ell tampoc no va acudir. Frank havia anat al New York Times a negociar amb el cap de redacció la publicació d’aquell relat. El cap, que ja coneixia el seu treball i que havia estat digne rival periodístic del seu pare, es va quedar bocabadat de la vivesa i la qualitat de l’escrit. Com a més cobria un esdeveniment social que havia tingut certa repercussió a la ciutat, no va dubtar a fer-li una bona oferta, però a més, li va proposar d’encarregar-se d’una columna a la secció de societat, el redactor de la qual es jubilava al cap de poques setmanes.
L’endemà, a les onze del matí un carter va deixar a la caixa del Martin, un sobre per a la Rachel, que havia donat aquella adreça quan es va inscriure al concurs. Nerviosa, però amb aplom, va estripar el sobre i va desplegar la carta amb el conegut membret de l’empresa, on elegantment lamentaven comunicar-li… Amb els ulls plens de llàgrimes no va veure el Frank que entrava i s’asseia a la seva taula i quan va aixecar el cap i el va veure, el seu desconsol va ser absolut. Quan s’hi va atansar tremolant per posar-li el cafè, ell li va agafar el canell atraient-la suaument,
–Seu si us plau –va dir-li posant-li un dit sobre els llavis –abans de res, deixa’m que t’expliqui una cosa.
La notícia de la nova feina del Frank la va alleujar de la seva tristesa però quan ell, agafant-li les mans li va demanar per casar-s’hi, la va fer esclatar de joia. Darrera la barra, el Joe Martin se’ls mirava amb un somriure que li costava de dissimular.
Aquella tarda van marxar plegats cap a Brooklyn i al vespre es va començar a escriure una història esbossada mil vegades sobre el taulell de marbre, la història més bella que mai ha sortit d’una Underwood 1874.
fato del temps 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.