La muntanyeta (a Joan Baptista Manyà)

M’agradava passejar sota els vells garrofers, espaiats a banda i banda del camí, quan visitava l’ancià sacerdot a la seva caseta, sobre el barranc de Caputxins.
A l’oreig de la seva ombra, moixons, aranyes i regandaixos, compartien amb mi els seus silencis, imbuïts de la serenitat que imposava la proximitat de l’eremita.
En un banquet de trencadís amb vistes al barranc, a l’extrem del seu jardinet, em devia acostar a les veritats més trascendents de l’existència, però no recordo res del que em deia, perquè aleshores jo era un marrec de set o nou anys.
Passejo sota els vells garrofers, els que queden, buscant l’ombra que ja no m’ofereixen, amb el tractat de teologia de l’infern i del cel, “Enllà de la mort”, que el vell sacerdot em va dedicar, “per quan seràs gran” i sense saber si ja el puc llegir. Esperaré fins a trobar una ombra frondosa i ben orejada, potser sota aquells pins pinyoners.

muntanya
Jordi Pagans Montsalvatge
La casa de la muntanya, 1983

 

Viatge de setembre

No s’ho acabava de creure, la Teresa, regirant-se cap al foc, de poc que no hi estavella el topí que portava, ple d’aiguardent. El secretari de l’amo s’estava palplantat a la porta, més per por que per prudència i restava en silenci un cop anunciat el desnonament a la masovera de la casa. Només calia una firma en el document de notificació i la seva feina s’hauria acabat i marxaria alleujat i al galop cap a ciutat.
Però la Teresa no li feia cas, ja havia oblidat la seva presència i ara s’estava arrepenjada a la finestra, la mirada perduda per les obagues i els pensaments vagant entre les vaques acabades de vedellar i les bales de palla per recollir abans de les pluges.
Tota una vida de suors i treballs damunt d’aquella terra que ara la foragitava com si fos una intrusa a casa seva.
Va veure el Miquel a través de les aigües dels vidres, com si ara fos, que menava el ramat cap a les pastures, amb la grandesa d’un semi-déu i com amb la mà li enviava un petó que a ella li arribava perfumat d’herba fresca. El va veure segant els prats d’alfals amb la dalla esmolada i com de lluny estant, li arribava la calidesa del seu somriure, que li feia tornar els colors a la cara.
Una llàgrima resplendent sobreixia d’aquells ulls que havien romàs apagats fins aleshores i a mida que li regalimava per la galta, sense eixugarse-la, va anar trobant el consol i la força per signar aquell paper miserable i emprendre, plena de passat i de futur, una nova vida sense servituds, lluny de la masia.

viatge
Russell Drysdale. “The drover’s wife”, 1945

Nit d’estrena

Els neons publicitaris il•luminen mirades fugaçes a la porta del teatre,
fan llambregades sorrudes sobre els vestits lluents de les dones, la nit de l’estrena.

Alguns (re)coneguts intercanvien pampallugues de petons esquerps i algunes besades d’atrezzo ben acolorides.

Elles es fan carícies intermitents i es perden en un espurneig sorollós d’amanyacs,
reflectides a la vorera mullada, sota el brunzit dels neons.

arxiufotografic.bcn.cat

arxiufotografic.bcn.cat

 

L’urpa del peluix

La Barbie arrossega el desconsol amb la seva melena rossa, nua sobre el seu cavall descomunal, com una Lady Godiva de policlorur de vinil, mentre el Kent sadolla els seus instints de macarra amb la guarra de la Nancy, darrera l’escalèxtric.
Els titelles reciten poesia per la finestra del teatret de cartró, però el públic no s’els escolta.
El peluix esgarrapa amb l’urpa el cul d’una guitarra sense cordes i esmussa la fada bona, que li riu totes les gràcies, encavalcada al seu damunt.
Els legos i els playmobils s’esbatussen cruentament i es desmembren en un clic-clac eixordador.
L’Action Man i el Madelman es miren dolçament, sota els últims raigs de sol, dalt del clos del Fort Comansi.
Quan se sent la clau al pany, es fa un silenci pesant, les veus infantils s’escampen per tots els racons de la casa.
S’han acabat les vacances, per tothom.


peluix
tecnosegura.net


L’home sense poesia

Era un home barroer que passejava la seva ombra contra la bugada estesa al sol i al vent, entre dos pals assocats a terra i un filferro destensat.

Els llençols com orejaven, el van embolicar i en desfer-se de l’abraçada, se’n va adonar de que li havien furtat l’ombra, que ara saltava i ballava de plec en revora.

L’ home s’allunyà tot dessolat i capcot com caminava, plorant la seva dissort, va veure créixer als seus peus un lleu espectre de pols i al seu esperit, un alleujament gros.

Tot plegat, va ser una trapelleria de la bugada, per tornar-li la poesia.

home sense
rendermagazine.com.mx

 

Conte del fardatxo i el pardal

Hi havia una vegada un fardatxo gros i panxut que sempre tenia gana, que es mirava un pardalet que cantava dalt d’una rama.
– xeic, pardal, baixa d’aquí desseguida.
– puja tu, fardatxo, si tan xulo ets.
– no, que quan arribaré a la rama sortiràs volant.
– pos me quedaré a esperar-te aquí dalt, si ets prou valent per arribar-hi, paraula de pardal.
I així, lo fardatxo s’enfila veloç per la soca crostosa del vell garrofer i quan arriba a la rama, veu al pardal que se’l mira amb cara d’avorriment a l’altre extrem. Tasta l’aire amb la llengua i comença a avançar a poc a poc aferrant-se amb les urpes a la fusta resseca i morta.
De sobte, un cruixit, una piulada i el fardatxo cau fent giravolts a l’aire mentre el pardal vola i refila dalt del garrofer.
Estabornit per la tamborinada, lo fardatxo li retreu – ets un garramero, m’has dit que m’esperaries!
– sí, aquí dalt i encara t’espero fardatxo, però m’he cansat del joc i ara me’n vaig a un altra rama.
I fent punteria a l’ull del malparat fardatxo amb una cagada de pardal, desapareix d’una revolada.

pardal
br.freepics.com

 

Contraban de paraules

contraban
cadecorral.com

Dos forasters de cabells blancs i mirada profunda,
contemplen, des de la terrassa del bar del poble,
un corriol, una clariana, un turó,
assenyalant amb el dit algun detall del paisatge
que revela les seves formes
i es cobreix dels colors de la tardor
amb els primers raigs de Sol.

Sembla que no fan cas dels seus cafès,
absorts en una conversa de murmuris escarits.
Potser són contrabandistes de paraules
per aquells camins de muntanya tortuosos
o planegen una escaramussa
contra una rovellonera enemiga
des de la trinxera que encara comparteixen.

Són vells soldats anglesos, no en tinc cap dubte,
m’ho diu el seu gest adust i la noblesa del seu posat indolent.
Si fessin contraban de paraules,
els delataria el seu esguard furtiu
cap a la parròquia de l’establiment,
per descobrir algun altre proscrit de l’ofici
amb qui intercanviar l’estraperlo.

L’Hotel de Mar

El xipolleig de les onades a l’embarcador de fusta esquitxa la lona de les hamaques a l’ombra d’una figuera olorosa.
Pameles de vels vaporosos cobreixen les pells blanques de frau König i de mademoiselle Flocard i els seus llibres n’oculten les mirades i en dissimulen les converses.
El senyor del canotier, el doctor Perraud, metge de províncies, boquilla d’ambre i escuma de mar, fuma una cigarreta mentre repassa indolent la premsa de fa dos dies.
Alguns hostes juguen al tenis, les seves veus inconnexes s’apaivaguen en l’atmosfera densa del pinar, d’altres passegen pels jardins al recer de les ombrel·les.
Un balandre de veles rojes que retalla l’horitzó, és imaginat en un llenç per herr König, un aristòcrata diletant, des de les roques de l’acantilat. Uns infants juguen amb la sorra de la platja al càrrec de Giacometa, la minyona amb la còfia i el devantal, esmaperduda en el blau marí.

Al menjador, un cambrer espanyol serveix la bullabesa amb pulcritud, avaluat intensament per les senyores i la maldestra cambrera Josephine, que ha vessat el vi als pantalons d’un jove oficial hongarés, s’afanya a eixugar-li amb un tovalló.

L’Hotel resta en silenci després de dinar. Cap activitat tret d’un llunyà dringar de plats a les cuines.
A la suite 402, els infants dormen el seu esgotament mentre herr König xucla amb fruïció el cony de la minyona Giacometa, espatarrada sobre el llit, mirant esmaperduda el blau marí.
Als urinaris de la pista de tenis, el doctor Perraud es fa encular pulcrament pel cambrer espanyol, mentre es belluga la verga, indolent, mirant per una escletxa com la cambrera Josephine s’empala tota l’artilleria del jove oficial hongarés, sota un pi allunyat.
Alienes a tot, mademoiselle Flocard i frau König, sense pamela, assajen a la petita habitació de les golfes, els seixanta-nou moviments de la simfonia dels dits i de les llengües, amerades de suor sobre els bastos llençols de cotó.
La migdiada imposa la seva llei de silenci.

El capvespre reprén l’activitat amb les notes del piano-bar. Converses animades i brindis per que la noticia de l’atemptat contra l’arxiduc d’Àustria, a Sarajevo, no alteri la joia i la pau d’aquell estiueig en família a l’Hotel de Mar.

hotel
methodemargaretmorris.ch

 

Una llàgrima damunt el zinc

zinc
http://jmtibau.blogspot.com.es/2014/07/279e-joc-literari.html?spref=fb

Feia gairebé trenta anys que no posava el peus al seu poble, una petita ciutat
anclada en els seus pòsits.
Li fa gràcia recordar els  trajectes de la seva infantesa, ara empetitits i
decrèpits als seus ulls cosmopolites.
Pel carrer d’anar al col·legi, descobreix en la planxa de zinc d’una porta vella, el
seu nom, amb els d’unes xiquetes que se’l rifaven, escrits en retolador.  Una
cascada de records es materialitza en una llàgrima i un somriure sorneguer al seu
rostre.
El Daniel agafa fort la mà del seu company i aquest li torna una rialla càlida de profunda complicitat.

Mercè fora de l’espill

 merce
La Mercè conduïa ràpida per la R-5735, una carretera estreta i revirada, a l’alba.
El seu marit havia arribat borratxo a casa i li havia tornat a pegar. Ara les seves llàgrimes de ràbia i d’impotència ja no queien, li inundaven els ulls i li mullaven les galtes inflades. Després d’un revolt es va enlluernar i va perdre de vista la carretera el temps just per estimbar-se per un barranc.Quan es va despertar de la commoció, el sol ja era baix a l’horitzó. A poc a poc, arrossegant-se va sortir d’entre els ferros retorçats. Petits talls li esquitxaven els braços i les cames i també el rostre però no sentia cap dolor, només set.
Es va aixecar amb dificultat i va atansar-se a un rierol on va beure fins sadollar-se, després resseguí la corrent i sota un pont va veure uns homes envoltats de carcasses d’electrodomèstics, fustes i cartrons.
Quan la van veure arribar, sense dir res li van oferir lloc per seure al tronc d’un arbre i ho acceptà. No li van preguntar res ni ella va parlar. Es va quedar mirant el riu d’aigües grises, sense saber com havia fet cap allà. Fosquejava i un dels homes li va preparar un refugi per passar la nit, amb unes capses de cartró cobertes de plàstic. Es va sentir agraïda i va dormir profundament.
La van despertar els pardals i va veure que els tres homes marxaven del campament empenyent dos carros de supermercat. Es va afanyar a seguir-los fins l’abocador, on recollien ferros i objectes útils o per vendre. Ella va trobar un espill vell de lavabo i el va posar dins d’un carro. L’home que li havia construït el refugi va assentir, amb un lleu somriure als llavis.
De tornada sota el pont, l’home li va cedir l’espill i ella se’l va posar dins la xabola, encarat a la porta, per il·luminar una mica l’interior. Van compartir el menjar però cap d’ells va intentar esbrinar res sobre ella. Van intercanviar unes paraules sobre el treball del dia i després es va posar a dormir sota els seus cartrons.
El cant dels pardals també la va despertar aquell matí i un raig de sol que s’escolava per l’obertura de la capsa, es va reflectir a l’espill, encegant-la per un instant. Aleshores va recordar…
Es va llevar d’una revolada i va deixar l’espill entre els objectes que s’amuntegaven per ser venuts i un dia més van sortir cap a l’abocador en busca dels seus tresors quotidians.
_______________________________
Versió de 164 paraules per http://palabraobligada.wordpress.com/
Lucía conducía por la carretera comarcal. Su marido había vuelto a pegarle y las lágrimas inundaban sus ojos. Tras una curva, se deslumbró y cayó por un barranco. Cuando despertó, estaba rasguñada pero no sentía ningún dolor, sólo sed. En un arroyo bebió hasta saciarse, siguió la orilla hasta un puente, bajo el que distinguió un montón de chatarra y a tres hombres. Aceptó sentarse con ellos y se quedó en silencio mirando el agua turbia del arroyo. El mayor le construyó un refugio con cartones, que ella ocupó enseguida y se durmió.

Por la mañana fue con ellos al vertedero. Encontró un espejo y lo metió en el carro de supermercado. De vuelta bajo el puente, lo puso en su chabola para iluminar el interior. Se acostó temprano y durmió profundamente. La despertó un rayo de sol en el espejo. Entonces recordó…

Dejó el espejo en el montón de chatarra y volvió con sus compañeros al vertedero en busca de sus tesoros cotidianos.