Atardecer en Daraa


Atardece en Daraa pero hace horas que la oscuridad enseñorea sus calles desiertas.
La útima pasada de los helicópteros lanzando barriles con dinamita y metralla sobre el barrio Oeste, ha provocado varios incendios que han levantado una densa humareda negra. Una nube irrespirable de humo tóxico y polvo que la brisa de levante esparce por el resto de la ciudad.
Samir está escondido entre las ruinas de su casa sin techo. Su madre y su hermana se han refugiado en una iglesia cristiana, pero él se niega a abandonar la casa de su padre. Su deber y su herencia.
Tiene sed pero ahora no puede salir, se oyen los motores de los viejos tanques reorientando sus torretas. Un proyectil corta el espeso aire de la calle con un zumbido antes de explotar con un estruendo paralizante en algun edificio cercano.  El temblor le levanta del suelo y la onda expansiva le devuelve violentamente contra su rincón de ladrillos agrietados.
Tiene mucha sed pero no debe moverse, es el turno de la infantería. Las botas retumban contra el pavimento cada vez más cerca y voces metálicas pronuncian sonidos incomprensibles.
Tiene sed pero no puede moverse, un miedo atenazante le encadena a su rincón, acurrucado entre los cascotes, no tiembla, no existe, apenas sueña con un tiro en la cabeza, con la fuente de agua cristalina, con un tajo rápido en el cuello.
No se oye nada, quizás ese rayo de luz que penetra por el agujero de obús en el muro, representa una señal de esperanza de paz, de vida. Solo el silencio y la sed.
Las aspas de un helicóptero de combate cortan el aire frío de la mañana como una guadaña implacable, como los élitros de un insecto mostruoso portador de dolor y de muerte salido del infierno.
 

Samir tiene mucha sed y deja su rincón, en busca de una fuente de agua cristalina.

guerra
Foto: recortesdeorientemedio.com

____________________________________________________

Versió de 162 paraules per a http://palabraobligada.wordpress.com
Atardece en Daraa pero la oscuridad enseñorea sus calles desiertas.
Los helicópteros bombardean el barrio, una densa humareda cubre la ciudad.
Samir se esconde entre las ruinas, sus hermanas se refugian en una iglesia cristiana. Él no abandona su casa, su deber, su herencia.
Tiene sed pero no se mueve, chirrían las torretas de los tanques. Un proyectil corta el aire y explota muy cerca.  El temblor le levanta y la onda expansiva le escupe contra los cascotes.
Tiene sed pero está paralizado. Las botas retumban y oye voces metálicas incomprensibles.
Tiene sed pero el miedo le atenaza, acurrucado, sueña un tiro en la cabeza, una fuente de agua, un tajo en el cuello.
Silencio. Un rayo de luz atraviesa el muro por el agujero de obús, una esperanza de vida. Tiene sed.

Las aspas del helicóptero cortan el frío como una guadaña. Los élitros de un monstruo salido del infierno.

Samir tiene sed y sale a buscar un poco de agua.

Torre de Fullola

Digues-m’ho tu,fullola2

quants picapedrers bastiren la teva magnífica talaia,

quants exèrcits has vist marxar repicant tambors de guerra,

quants pobles buscant una terra promesa sense saber que ja l’havien trobada,

quants pirates internant-se terra endins, exposats al teu esguard,

quants soldats ataüllant l’horitzó, fent guàrdia tant aprop de les estrelles,

quants senyors han esculpit els seus blasons en els teus carreus,

quants pagesos han mesurat el dia amb les ombres de la teva agulla,

quants exiliats han arrossegat la seva derrota sota les teves llàgrimes,

quants bandits emboscats entre els matolls per assaltar els viatgers incauts,

quants pastors i els seus ramats aixoplugats entre les runes,

quants guerrillers has protegit d’una persecució implacable,

quants firaires desfilant davant teu, amb els carros carregats de quincalles cap a mercats pròspers,

quants emigrants han desgastat les espardenyes per n’este camí pedregós,

quants indòmits aventurers de terres llunyanes han vestit la pols d’aquesta via augusta,

digues-m’ho tu, ara que encara pots parlar-me des del teu orgull ferit per les esquerdes de l’oblit, abans de que la lleu carícia d’una fulla al teu mur et faci sucumbir, com no ho han fet cent mil passos retronant als teus peus.

Traginer de somnis

traginer


Al capvespre, la platja deserta veu passar l’espectre del traginer i el seu cavall que segueixen el seu viatge per la fina línia d’escuma de les onades sobre la sorra.
Si tu el veus fes com si res, no t’emportés al seu carro, gronxant els teus somnis infinits amb l’olor de les algues i el soroll de les petxines trencant-se sota les rodes.

Lo cremat

sales4


Damunt la taula, la terrissa esbroquellada cobreix amb una ombra tremolosa los nusos i les vetes amorosides per diàlegs i debats de moltes mans empedreïdes de solc i de marge.
Lo manoll de romer i mata i un brot de garrofera borda, crepita amerat de rom ensucrat i blaus esquitxos flamígers escampen lluernes efímeres.
Matriu ritual, la vella pitança rep la torxa fins que s’apaivaga l’esperit del foc i la flama languideix en aquell calze profà.
Com un darrer exorcisme, lo ram perfumat espetarrega entre les brases del foc en terra, espurnes d’estalzim que atropellades escapen pel fumeral de la casa.
Lo cafè fort, ardent, sufoca uns lívids fulgors i el beuratge s’ofereix als iniciats en velles tasses d’obra, relíquies de vaixelles perdudes en los temps de maria castanya.

I s’obren los finestrals a la llum vespral del març gelat i el cremat embriaga amb una dolça escalfor los cants i les rialles.

cremat
Foto de saborgourmet.com

Esquitxos

caramella0628929


La suor resplendeix als teus pits
com l’aigua esquitxada en el granit.
Per la cascada dels teus cabells
caic en remolí com un torrent al teu gorg
i com la corrent amansida
m’arrecero en els meandres d’esta llera
fins que s’esvaeix la teva olor als llençols.

Versos para dos flores en el páramo (a Eduardo Vicente y Gerardo Diego)

trama
Llàpis d’Eduardo Vicente, entre 1955-1965
paramo
Gerardo Diego

Escondo mi desnudez
bajo el velo transparente de unos versos
y tras sus hilos
espío invisible tus movimientos ante el espejo.

Un paño suave acaricia tus senos
y con los dedos recorres la humedad
de tus sombras y tus brillos.

Pero ahora que has visto mi reflejo,
se desvanece este velo
y entre nosotros sólo queda un verso.

Ara sóc esta olivera


Ara sóc la soca d’esta olivera arcaica,

retorçat manyoc de nusos i forats, lo niu d’una aranya que mandreja al primer sol.

Ara sóc l’ombra del garrofer,

dolça frescor que cobreix esta terra aspra i pedregosa, terròs i taperot.

Ara sóc un sender emboscat de romers i argilagues,

estels de rosada fugissera, tornassol tremolós entre les punxes.

Ara sóc aquell maset i los bancals i los màrgens,

història vella dibuixada al coster de la serra feréstega.

Baixo rodant amb força per la carretera del coll, m’agafo a la part baixa del manillar i la meua presència se queda projectada per sempre en este paisatge.

olivera

Geologia de la memòria

DSC_0478


Tanta pedra,
aliment dels déus del vent i de la pluja.
Farallons impertèrrits,
vigilants del nostre deambular efímer entre els boixos i les carrasques.
Avencs insondables,
mesura càrstica de la fugacitat del nostre somni.

Roca calcària,
fedatària del temps, memòria remota que roman fàtua al pas del humans.