Els records són la visió d’un passat entre les boires de la memòria.
Volto la Plaça Reial
buscant la vella herbolària
que hi havia sota els porxats
i una aspror de sajolida
m’omple la boca.
Recordo el rètol escrostonat
d’una pensió miserable
a l’últim pis sobre el Glaciar
i m’agafen pessigolles a la panxa.
L’herbolària encara hi és
i la pensió l’han modernitzat.
Passejo per la Plaça Reial,
enlluernat pel Sol de migdia
i amb una branqueta
de sajolida a la boca.
Ja han passat més de trenta anys,
deu ser que res no ha canviat.
Pleniluni d’agost
en el paisatge del record.
Fa bon estar per passejar miratges
sobre els bassals
del carrer de l’hort.
Nit perfecta per caçar al vol
les ombres fugisseres dels noms,
de branca en branca,
pel laberint enfangat
d’un bancal de tarongers.
És la millor hora
per collir a mans plenes
el perfum de la terra mullada
i dels gessamins entortolligats
als nostres cossos.
Podrem visitar somnis
que ja creiem oblidats,
si no para de ploure
damunt del parral
atapeït de carrolls.
I capturarem paraules,
les que més ens agradin,
amb una xarxa de bombolles de xampany,
estesa entre les copes
de cristall esbroquellades.
 |
| https://www.facebook.com/itinerariosdeescritura.flaviacompany?fref=photo |
Campanillas rojas
en el verano austral,
dos mujeres que sonríen
en el jardín del recuerdo.
Campanillas rojas
reflejadas en el cristal,
son cómplices de un secreto
en el atardecer porteño.
 |
| posidonia-mediterrani.blogspot.com |
Torno a la platja llarga,
ara deserta i camino descalç.
M’enfonso pesadament,
trencant la crosta roent
de sorra i de sal.
Els petits sabaters
juguen a córrer ingràvids
entre les boles d’algues seques,
sense cremar-se.
Els crits de les gavines
m’apressen cap a la costa,
lluny dels seus nius
ocults entre el borró de les dunes.
Vora l’aigua,
el trencall fred de les onades
m’acull amb un pessigolleig
de larves transparents.
El sol projecta les ombres mar endins
i contra la calima roja
que fa el garbí amb l’escuma,
veig un xiquet que salta
des de l’espatlla de son pare.
Es capbussa i busseja
fins que no pot més
i quan treu el cap de l’aigua,
riu sense parar.
Després es queda furgant el fons
en busca d’un grapat de tellerines.
Els meus passos tous
em deixen taques de quitrà als peus
i a la boca, gust de mar
i sorra entre les dents.
A través del cataclec dels canutets de la cortina,
s’escola l’olor del gessamí pels racons en ombra,
la lluna escampada sobre les flors de les rajoles hidràuliques.
Compassos i interferències d’una emissora molt llunyana
bressolen el son de la gent de la casa
entre els llençols de fil i els matalassos de palla.
Una llibreta, el paper en blanc esgrogueït
i el mateix bolígraf de tots els estius, dormen en el buit
de la vella taula querada del menjador.
El cruixit de l’hamaca de fusta i de lona
sobresalta el dragonet de la paret, apostat en la solitud d’un cercle de llum,
esperant per empaitar una ombra fugissera.
Olorar la pluja abans que arribe.
Los trons trenquen lo cel
i fan tremolar la terra.
La negror ho cobreix tot
i un cop d’aire gelat
anuncia la tempesta.
Estic descalç enmig del camí,
lo xàfec m’escola pedretes entre els dits
i l’aigua escorrent-se, me desfalca.
Un llamp se desplega
com un castell de focs de dalt a baix,
ve cap a mi i espetega al meu costat.
Ha deixat una marca ennegrida
a la paret de la casa
i a mi, un esglai de sofre a l’ànima.
Humanitat esparramada en una cadireta de bova,
llegeixes Marcial Lafuente Etefanía,
a la llum del carrer de la teua carbonera.
Mirallets de sol en los munts de carbó,
juguen a la rateta amb los bidons de petroli
i les parets mascarades de sutge.
Cabells curts d’antracita i la pell de querosè,
avui t’he vist passant lo pont
i he entrompessat tota una vida.
 |
| elcafelitus.blogspot.com |
Trenca la galvana
de bon dematí manyana
lo siurell de l’esmolet.
Refilet de cadernera
en l’aire de primavera
per n’aquells carrers estrets.
Embolica els ganivets
amb lo paper de diari
i afanya’t que no se’n vagi!
Amb la seva bicicleta,
factoria ambulant de la postguerra,
volta la mola a cop de pedal.
Lo frec precís de la fulla
deixa tan lluent lo tall,
que secciona la boira del temps i l’espai.
 |
|
| http://jmtibau.blogspot.com.es/2014/07/279e-joc-literari.html?spref=fb |
Feia gairebé trenta anys que no posava el peus al seu poble, una petita ciutat
anclada en els seus pòsits.
Li fa gràcia recordar els trajectes de la seva infantesa, ara empetitits i
decrèpits als seus ulls cosmopolites.
Pel carrer d’anar al col·legi, descobreix en la planxa de zinc d’una porta vella, el
seu nom, amb els d’unes xiquetes que se’l rifaven, escrits en retolador. Una
cascada de records es materialitza en una llàgrima i un somriure sorneguer al seu
rostre.
El Daniel agafa fort la mà del seu company i aquest li torna una rialla càlida de profunda complicitat.
Qui sap de la teva pena ni de la teva joia, Joseret de les Herbetes?
fato del temps 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.