L’amor. Els amors.
Foto: Amada Homedes
La veu de l’amada té un tacte
que m’acaricia el cos fatigat
en la nit de solitud exhausta.
La veu de l’amada fa una llum tènue
de lluna als llavis en la frescor suggerent
del jardí de Safo.
La veu de l’amada se m’enduu
i em voleia per la fosca,
entre la remor dels astres.
La veu de l’amada és un alè
que m’escalfa el desconsol
en les matinades del gebre.
La veu de l’amada fa un crit silent
de la llengua entre les dents,
a la meva pell que l’anhela.
Vols pujar al meu apartament a fer la última? em dius
amb un ultrassó que esberla la copa ja buida,
pudenta i bruta, contra el parabrisa del cotxe.
Fragments de cristall que fereixen els llavis,
que s’entremeten en un bes, regust de sang.
Se m’empassa la tapisseria de vellut, tan flonja,
amb el tremolor peristàltic del ralentí,
la carn estovada de desig i d’incertesa.
Quina mandra despair-me d’este estomac!
i al carrer, quin fred que penja dels fanals!
D’un panteix d’escala estreta a l’abducció del teu pis,
el meu desconcert desguassa en un pot de cervesa poc freda
i refuso el cóc que m’ofereixes, potser no calia beure més.
Quina angúnia perbocar tanta amargor!
però és l’agredolç destí de les massanes.
M’has dit que fariem
l’amor sota els ametllers,
o m’ho he imaginat?
Potser somiava
i quan desperto em cobreix
neu perfumada.
Pètal efímer,
no s’espera ni al consol
d’una besada.
Brunzit d’abella
trenca l’encant de l’instant,
blanc entre les flors.
Cavalca a deshores
l’oreig de la garbinada
i s’escola entre les fulles
de l’olivera mil·lenària.
És de carn i és de vellut,
de sal i saó perfumada
i en el meu cos, ets tu
qui esventa la terra llaurada.
És de plata i de maragda,
la llum que cobreix la plana,
càlid esguard al recer
d’aquesta olivera farga.
Entretinguts a la font,
mentre beviem agafant l’aigua amb les mans
i ens esbandiem la suor de la cara,
no vam veure passar l’ombra darrere nostre,
fugint del sol ponent-se en les escletxes de la roca,
ni la gelor del seu alè fou delatada
per la nostra pell anserina amarada d’aigua,
ni sentirem el seu transitar entre el silenci dels ocells,
absorts en el doll cristal•lí com estàvem.
Aleshores se’ns abraonà de sobte
i fòrem d’ella, fosca, fred i silenci
i ella fou de nosaltres guspira, caliu i murmuri.
foto: parcnaturaldelsports.blogspot.com
Agafes amb les mans
les brases del caliu de terra,
quan el foc ja és somort,
les pedres encara tèbies.
Els teus dits plouen espurnes
sobre feixes d’esporguim
que floreixen en flames,
altes com els arbres que foren.
Amiga meva, quan t’arribin aquestes lletres, amb sort,
encara les impregnarà l’olor dels pètals entre el paper.
Són les peònies que vam plantar plegats a la vora de l’arjub,
ara fa cosa d’un any, abans que marxessis de casa.
Vull que t’embolcallin de records i que et transportin fins
aquesta cabana del bosc, on no faig més que esperar-te.
T’espero quan et penso, quan t’escric i quan et dormo
i quan no t’espero, arribes a mi amb una brisa boscana.
Si la seva olor deliciosa se t’esvaeix entre les mans,
compartiràs una petita part de la meva nostàlgia.
He collit aquests pètals per tu, però per gaudir la bellesa de les flors,
hauràs de visitar aviat el teu amic, a la cabana del bosc,
perquè la nostàlgia pot ser tan bella com una flor, només si és igual d’efímera.
Aquella dona que encara tempteja
els passadissos angostos de la incertesa,
aviat visitará les sales blanques
de sostres altíssims
que els ulls no podran abastar.
Lluernaris emmarcaran el seu perfil
com un retrat a l’aiguafort
gravat per un mestre del Renaixement.
Les passes retronaran pel prosceni,
els aplaudiments de l’últim concert,
caient encara des dels palcs
com pètals d’olor, sobre l’escenari desert.
Les darreres notes com un refilet
que fa borronar les branques del meu arbre nu.
No puedo oponerme a tu avance hacia mí,
incluso extendería a tus pies
una alfombra tejida de mil amores.
Pero prefiero escuchar el punteo de tu guitarra,
desde esta roca resbaladiza en la que me gusta sentarme
a contemplar el lago de color de agua del Nilo.
Te imagino llegar descalza, pisando la tierra mojada
y una brizna de hierba en la boca
me trae el sabor de tu piel y de tus besos.
 |
| Lac redon, 2009 |
fato del temps 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.