Naveguem pels límits de la galàxia, amb el creuer espacial Long Rider. Fa deu mesos que vam deixar la Terra i la tensió entre la tripulació impregna l’ambient.
Avui hem avistat les dues llunes del sistema de Penèlope. La capità Hendricks el contempla pel gran finestral, arrepenjada al tauler de comunicacions. Els seus cabells rossos li cauen desordenats per l’esquena fins al cul, que es revela sota les malles cenyides.
Quan es tomba, de sobte i em veu mirant fixament aquell meravellós sistema planetari, avança cap a mi i se’m planta al davant, tant a prop que respiro el seu alè, tant, que els nostres cabells s’acosten i es barregen per l’electricitat estàtica. Tant a prop que no sé si em somriu, només veig els meus ulls reflectits en els seus, grossos i encesos d’impaciència. Som de la mateixa alçada i els nostres cossos s’acosten i es toquen allà on coincideixen el desig i la torbació. Les mans busquen els sexes tumefactes i les nostres boques s’uneixen en una mossegada ansiosa.
La faig girar dolçament i s’arrepenja al tauler de control. Em bressolo amb els llums intermitents dels senyals de radar sobre els seus cabells i les natges suades. Els impulsos radioelèctrics acompassen el nostre viatge interestel•lar, la resta és silenci.
Només un paisatge omple tots els meus sentits, una lluna minvant, una lluna creixent i enming, un magnífic forat negre.

news.nationalgeographic. com