Ara s’ha posat a nevar,
els flocs que cauen al ritme d’una flauta rogallosa,
m’emblanquinen els cabells com les cendres d’un dol anticipat.
Cap foc em reconforta com aquest fred que em travessa les entranyes,
dempeus, estiro el coll per escrutar el núvol entre les agulles dels pins.
Cap somriure és més càlid que el rictus que m’atenalla el rostre, tot és gris.
Mentre torno pel corriol, els branquillons trenquen el silenci sota els meus peus
i des de la cabana m’arriba l’olor del foc apagant-se.
Ja sé que pararà de nevar quan entri per revifar-lo,
per això alenteixo el pas tot el que puc.

Et va deixar embadalida

la poesia tronada

que aquell poeta escrivia.

Que en lloc de mirar, esguardava

i més que estimar, aimava,

que de tant voler, es delia

i si moria d’amor, fenia.

Que no follava, follia

i quan acabava, finia.

Ara que tens el gust del metall a la boca,

escups les sagetes d’un rellotge a deshora,

que t’han ferit més enllà dels òrgans,

que et sagnen per dins,

però et floreixen per fora.

 

Ara que et talles les llémenes dels dits

amb les cordes rovellades d’una guitarra,

et brolla un crit esguerrat,

la cançó sense lletra ni música

que explica la teva història.

 

Ara que tens el cap a punt de rebentar

de tant cavalcar un metrònom que es desboca,

ablaeixes a dos mans un piano desafinat.

Ivori lívid, ressec com els ulls,

esquerdat com les remembrances.

 

Ara que t’ajeus sota les pells,

esperant la neu que et colgui,

desprens una melodia dèbil

al ritme d’algunes fulles caient al terra.

Burgada de tu s’escampa per l’herba.

Emprendre el camí, fer una passa i una altra i no aturar-se.

Sentir el mossec de la pedra sota el peu i deixar-la en el seu jaç.

Respirar l’alè de l’herba i no gosar xafar-ne un bri.

Flairar la flor que embriaga, sense ni tant sols tocar-la.

I no mirar enrere fins que la carena oculti l’origen del viatge

i no aturar-se, perquè el camí s’acaba allà on es deturen les passes.