Platja de la Marquesa

5 Abril, 20154 febrer, 2016 / pacomurall

Vagareja la petja rere l’ull inconstant,
col·leccionant tresors, vides i perviures.

Conquilles foradades i closques de cargols barrinadors,
nacre irisat de les aigües somes.

Tresmalls calats en les etèries dunes a la deriva,
paranys als vent, metàfores de la immatèria.

Vidre esmerilat amb sal i amb oblit, gravadors de l’inútil
en ampolles llençades per la borda de galions corsaris.

Fusta polida per l’amanyac obsessiu de les onades,
dorm el torbament d’una navegació vertiginosa.

Pedres brunyides per la carícia del sílice ardent,
arguments inconsistents de geologies remotes.

Gànguil perdut al sorral entre les soses,
ormeig de malla fina per pescar els esguards volàtils.

Divaga l’ull rere la petja feixuga,
entre els delmes de la terra, estralls de la gregalada.

Haikus dels pardals

3 Abril, 20153 Abril, 2015 / pacomurall

Damunt la taula
els pardals espigolen
trossos de pa sec.

Mengen confiats
si els miro rere els estors.
Fugen si em veuen.

L’esguard se me’n va
volant per les teulades,
ales esteses.

En un filferro
voleien uns llençols blancs
amb la teva olor.

Poesia climàtica

31 Març, 201531 Març, 2015 / pacomurall

Ens hem gronxat,
absorts en elucubracions estèrils,
tot un letàrgic hivern
i ara badem estupefactes
per la floració humil
d’un lliri entre els còdols.
Ens reviscola l’estacionalitat dels sentits
i fructifiquem de paraules climàtiques.

Més enllà, enmig d’un bancal,
lo pagès fa rimar un foc de rostoll
amb les pedres de marge.

És un poema esllemenat
amb la mètrica del fred i la gebrada.
Recitarà en silenci,
al ritme del crepiteig de la llenya
i de l’aixobrir de l’aixada
sota el sol ataubador,
del mormoleig de l’aigua al solc,
emportant-se un caragol.

L’agredolç destí de les massanes

22 Març, 201522 Març, 2015 / pacomurall

Vols pujar al meu apartament a fer la última? em dius
amb un ultrassó que esberla la copa ja buida,
pudenta i bruta, contra el parabrisa del cotxe.
Fragments de cristall que fereixen els llavis,
que s’entremeten en un bes, regust de sang.

Se m’empassa la tapisseria de vellut, tan flonja,
amb el tremolor peristàltic del ralentí,
la carn estovada de desig i d’incertesa.
Quina mandra despair-me d’este estomac!
i al carrer, quin fred que penja dels fanals!

D’un panteix d’escala estreta a l’abducció del teu pis,
el meu desconcert desguassa en un pot de cervesa poc freda
i refuso el cóc que m’ofereixes, potser no calia beure més.
Quina angúnia perbocar tanta amargor!
però és l’agredolç destí de les massanes.

L’eclipsi de les taronges

20 Març, 2015 / pacomurall

El vell cicloturista pedala tant a poc a poc,
que transita les arrugues del temps,
en un puja-baixa pausat,
descobrint els racons improbables
d’un univers paral·lel que pocs coneixen.

Fa un viatge diletant d’origen desconegut,
per camins sense destí, entre els plecs de la pell
i els revolts de la carn esgarrifada,
en la penombra d’un eclipsi de taronges.
Les mans nugoses aferrades al manillar.

Menjarem flors

19 Març, 201519 Març, 2015 / pacomurall

La cobdícia de l’escàner

18 Març, 201518 Març, 2015 / pacomurall

Divaga la retina estupefacta entre les runes,
restes neuronals d’un bombardeig estereoscòpic,
alternant la truculència dels horrors esgarrifosos
amb contrades bucòliques de colors impossibles.

Rentat industrial dels cervells amansits,
macerats en ideologies clòniques
i centrifugats en les xarxes d’alienació social.
Projectes fets esquitxos d’immatèria abans de ser.

Ara ja no ens cal pensar, segur que al facebook
trobarem alguna ocurrència brillant
per empeltar-nos les neurones endropides.
Clicarem fins a l’infinit, m’agrada, m’agrada.

I en un rampell suprem d’autonomia intelectual,
escopirem al vent un comentari punyent,
com un pinyol de pansa del plumcake delirant
i ens quedarem tan amples, la consciència defecada en el femer virtual.

Quan l’avar objectiu d’un dispositiu mòbil
ha fet insignificant la cobdícia de l’escàner
i la targeta de memòria, irrellevant l’evocació,
s’ha condemnat a l’oblit la ment humana.

Hem d’omplir els carrers amb el nostre clam i la nostra poesia,
que qualsevol paisatge es més bell quan es trepitja
i encara més amb les amistats, que recordem-ho,
son aquelles persones amb qui ens agrada abraçar-nos.

Vuits i nous (a Guillermo Artimaña)

16 Març, 201516 Març, 2015 / pacomurall

S’esvaeixen encara ara les boires del fum de la picadura.
Sents sota els peus gelats, com belluguen
les rajoles hidràuliques de dibuixos geomètrics.
Defora, t’esclaten els clarobscurs sota la parra verge.

Ara escoltes la remor de les veus somortes
i el frec de les cartes d’una baralla rebregada,
encallides les mans, brutes de portland i rovell,
les ungles trencades marcades als trumfos.

Es juga un partit de futbol en una ràdio que no escolta ningú,
mentre reblen els panys de les portes de la nevera de fusta,
sagristia col·lectivitzada de la litúrgia adolescent.
Frank Zappa juga al billar americà.

Embriac de l’olor de carajillo, ara que anem baix,
no oblidis descartar-te de les cartes falles.
Lo guinyot és cosa d’homes i de maltrabajas.
N’hi ha un fart dels catalans, Guillermo Artimaña.

Un estaquirot en blanc i negre, manil fins als peus,
sotana nyaflada sense cap missa per dir,
s’arrepenja contra la paret escrostonada,
color nicotina esvaït entre les motllures de guix.

La mà de la geganta pica el tapet verd,
botanes que són cràters en un erm de floridura,
retruny de massa sobre la taula de fòrmica,
les vint d’espasa, les deu d’última, cama i coto i cap a casa.

Quatre reis i quatre cavalls esperant el seu torn a la timba,
només quatre dones de gènere dubtós, quatre sotes sobre el feltre
entre el fum del caliquenyo de la taca blava.
Vuits i nous i cartes que no lliguen.