L’espurna dels teus cants
va inflamar els nostres encenalls
d’amor i de lluita en una foguera abrasadora.

Va ser un foc fatu
perquè només es van consumir els anhels
i alguns entre nosaltres.

Encara veig el seu resplendor en el caliu
que m’escalfa les nits i les albades, vell poeta amb guitarra.
Tu segueixes cantant, més vell i més savi.

T’escolto com si fossis un filòsof grec,
mentre contemplo el munt de desperdicis per cremar,
que no para de créixer.

Em pregunto qui portarà la torxa.
Amb gust escamparé amb les mans
les brases que encenguin aquest incendi inevitable.