Gerretes de mel regalimen l’almívar que liba una papallona,
polsim brillant a l’ombra del garrofer, batent les ales com ventalls,
ulls compostos de diedres iridiscents que em miren sense veure’m
perquè estic immòbil.

Se’m desenrotlla de la boca una probòscide delirant
amb les notes d’una escala cromàtica.
Arriba encuriosit un gos poeta que em menja de la mà
un grapat de síl·labes seques.

És lo gos d’un amic pintor que em mira sense veure’m
i pinta indolent amb els fluids nacrats
d’una cucafera ferida de banya de bou,
tot tacat de colors impossibles, sobre la closca d’un musclo de riu.

Les olives farcides d’apòstrofs i un cal·ligrama de garnatxa,
s’escalfen sobre la taula.
Em miro sense veure’m, en un mirallet de petxines i cargolins,
la boca plena de gust de garrofa.

Se m’empassa la sorra humida de la ribera
i del melic em surt una font de Montjuïc amb tota la seva esplendor de llums i de colors.
Peixets salats de galeta em roseguen les cascàries.
Tinc ronya als peus.