Amb ingredients naturals i si pot ser del terreny,
farem un sofregit a foc lent,
d’idees tamisades, amb una mica de sentiment,
ben picadet per no trobar-ne els trossos.
De carn, la bèstia no importa
mentre fos escorxada amb les fantasies satisfetes,
tallada a bocins per a que no revifi
i que no deixi pèls a les paraules,
que després hom s’hi ennuega.
Si és animal marí, que sigui marisc ben fresc,
refuseu tot lo pudent per molt que us entri pels ulls
i el de closca, ben obert, sense secrets ni atzucacs,
ja fareu jocs de parèmies o si preferiu de mans,
quan acabeu de dinar.
De verdura en posarem segons l’època de l’any,
bajoques, fesoles, pèsols o carxofes
i cargols, que no són verdura però només mengen herba
i són d’amagar-se dins sa crosta retorçada,
com gairebé tots els poetes.
Més que rimar, tots aquests ingredients
el que han de fer és lligar bé, sense arribar a festejar,
a veure si ens trobarem la bajoca i el catxel
ficant més suc del que cal.
El foc ha de ser de llenya, com les flames de l’infern,
que el foc celestial no crema, ni escalfa, ni encén.
La llenya de taronger, que duu l’olor del llevant,
més que menjar una paella, us la farà recitar.