M’agradava passejar sota els vells garrofers, espaiats a banda i banda del camí, quan visitava l’ancià sacerdot a la seva caseta, sobre el barranc de Caputxins.
A l’oreig de la seva ombra, moixons, aranyes i regandaixos, compartien amb mi els seus silencis, imbuïts de la serenitat que imposava la proximitat de l’eremita.
En un banquet de trencadís amb vistes al barranc, a l’extrem del seu jardinet, em devia acostar a les veritats més trascendents de l’existència, però no recordo res del que em deia, perquè aleshores jo era un marrec de set o nou anys.
Passejo sota els vells garrofers, els que queden, buscant l’ombra que ja no m’ofereixen, amb el tractat de teologia de l’infern i del cel, “Enllà de la mort”, que el vell sacerdot em va dedicar, “per quan seràs gran” i sense saber si ja el puc llegir. Esperaré fins a trobar una ombra frondosa i ben orejada, potser sota aquells pins pinyoners.

Jordi Pagans Montsalvatge La casa de la muntanya, 1983