No em diu res quan travesso el pont,
xafant los taulons sobre els remolins del riu,
la foscor acrílica empassant-se bicicletes i vianants.

Ni se m’adreça pel nom
i això que la conec de fa molts anys,
les nits vora el safareig, esmaltant sabaters i cullerots.

Mai em contesta, aquesta boja i no fa gaire,
encara manteniem llargs diàlegs intoxicats,
amarats amb els vapors de la seva llum etílica.

Ara em fa el buit, deu ser perquè jo tampoc li faig gaire cas.