Haikus del revers de la fulla

Visc en un limbe
i des d’aquesta obaga
no veig mai el cel.

Tan sols una llum
filtra la nervadura,
verda i difosa.

Tal com vaig menjant,
la casa se’m va arrupint
i es fa més fosca.

Ni hi plou ni hi fa sol
i no penso treure el cap
per esbrinar-ho.

Em creia a recer,
al revers de la fulla,
però el vent m’ha traït.

M’hi trobo molt bé
a casa, però pel meu gust
hi ha massa pugons.

_20160811_121946

Haikus del pelacanyes

No té cap pressa,
però les tomateres sí!
lo pelacanyes.

Parat al ressol,
pensa en les mussaranyes.
Brunzir d’abelles.

Un tall rovellat
per espellofar versos,
li fa de ploma.

1976.68

Paul Cézanne. Retrat de camperol (1906).

Haikus d’una nit d’estiu

Em passo les nits
recordant caloroses
vesprades d’estiu.

Com transitava
les carenes cremades
per un raig làser.

M’enfonsava
en alguns porus oberts,
com a les dunes.

Sense assadollar
la set, bevia en l’obac
d’aquells erms salats.

Borbollons de sang,
bombejaven les temples
sota l’embat del sol.

Nu sobre els llençols,
ara rauquen granotes,
la mifa plora.

De no passar-hi,
tots els corriols s’embosquen.
Petjes que foren.

S’enfila un cactus
per oferir a la lluna
flor perfumada.

I entre les punxes,
només l’ocell consentit
gosa libar-la.

image (1)

Haikus de la flor del cashmere

El tros de paper
on he escrit aquesta nit,
t’acaricia.

Viatje en el temps,
entorn la flor del cashmere
d’un domàs lluent.

La borra es posa
als racons més angostos
on no hi passa un dit.

Degota un nocturn,
al piano atrotinat,
esquitx de cava.

Un glavi de llum
estripa el paper pintat,
les roses sagnen.

Formigues negres,
grosses i atrafegades,
el meu darrer poema.

_20160531_202754

Una festa com les d’abans (tres tankas)

IMG_20160101_144333Compto fins a tres,
tanco els ulls i ja no hi sóc.
Plovisna cendra,
ombres fent equilibris
en el guspireig dels leds.

Bromall de plata,
la memòria de les mans
és magre consol.
La cremor de l’entrecuix
s’ha dissipat entre els dits.

El fred i l’enyor
d’una festa com abans.
Espai de caure!
La vorera llissenca,
aixeregall d’estrelles.

Haikus del capvespre

Lo sol s’ajoca
en un jaç de silenci.
Sagnen les pedres.

Fa tanta olor el bosc
que hi sento presències
que mai no fóren.

Camí avall romp
les ombres de la lluna,
l’ungla d’un senglar.

Ulls de l’òliba
m’escruten i em se avaluat
per sa saviesa.

Jo també m’ajec.
Cada dia sóc més viu,
cada nit, més ximple.

sketch-1444158730203

Vent de dalt. Quatre haikus i un tanka

Un orgue estrident
ressona per la ciutat
quan cau la fosca.

Alè primari,
guia intangible del riu.
Demiurgs de la vall.


Papers s’enlairen,
giravolten i cauen,
joguets del mestral.

Esmola els sentits
i torna la pell fina,
este vent de dalt.

 

Travessàvem junts,
amb les mans fetes un nus,
el mur transparent,
mirant lo cel roig del Port,
des de les pedres del pont.
vent
garciguti.blogspot.com