Ara navegues indolent i altiu, les aigües estígies,
mossegant l’òbol de Caront amb tanta cobdícia,
que te l’empassaràs per no pagar-li el barcatge.
T’enfonsaràs fins a l’Hades, on esperes fer bons negocis.
Només un detall se t’escapa, que els teus amics
et van posar una moneda falsa a la boca.
M’he quedat mirant palplantat, el carrer per on has marxat,
relleu de les llambordes i bassals d’aigua entre el granit.
Allà on es troben les línies d’un passat imperfecte,
la mirada glacial ha cremat el relat de la teva bellesa desenfocada.
Per la boca oberta s’escapen els hàlits sense noms ni consciència,
papallones s’esvaeixen balcons amunt contra el blau diàfan,
s’encenen i s’arremolinen amb el roig una dansa del remordiment,
es difuminen i es fonen en el negre les exèquies de l’oblit.
Només roman la humitat enganxada al cos i les dents gelades,
notes blanques en un pentagrama de baixa tensió.
Una pedra de marge cenyida en la creu de l’ametller,
un brillant encastat a l’os, palesa la pàtina de l’argent deslluït.
Aixeca el vol ben amunt,
ingràvid capsot de niu,
amb l’embat del darrer alè.
Traspassa la ratlla blanca
des d’este jaç de quitrà,
on t’abandones al temps.
Espolsa el llençol de boira
i fuig del bec de la merla,
que tens lo cap a adobar.
Al migdia serà tard,
quan sota l’ala de perla,
caurà la nit a l’asfalt.
Sota la bòveda altíssima,
el monjo,
postrat al reclinatori, en penombra,
murmura les lletanies d’un devocionari,
vora la flama d’un ciri mil·lenari.
L’olor de la cera impregna la pedra.
M’he fet esquerda entre el carreus,
per no torbar la pregària
i la lloança divina en el seu trànsit
i un alè tebi inunda la nau i el transsepte.
Els pensaments segueixen el fil de la catenària,
excitats per les espurnes elèctriques.
La mirada enterbolida busca una raó
als xiprers pintats d’una lletada monocromàtica.
L’ull empal·lidit pel resplendor fluorescent,
sotja la boira de la plana, paràlisi sota el gebre.
Dos cops d’esclop cada sotragada,
pulsió del rostre desdibuixat, sense ombres,
l’esguard idiotitzat pel vidre esmerilat de la finestra que no s’obre.
Fa un sol que espetega. El semidirecte tiranitza l’horitzó
amb la seva fuetada ensopida i estèril.
Entretinguts a la font,
mentre beviem agafant l’aigua amb les mans
i ens esbandiem la suor de la cara,
no vam veure passar l’ombra darrere nostre,
fugint del sol ponent-se en les escletxes de la roca,
ni la gelor del seu alè fou delatada
per la nostra pell anserina amarada d’aigua,
ni sentirem el seu transitar entre el silenci dels ocells,
absorts en el doll cristal•lí com estàvem.
Aleshores se’ns abraonà de sobte
i fòrem d’ella, fosca, fred i silenci
i ella fou de nosaltres guspira, caliu i murmuri.
foto: parcnaturaldelsports.blogspot.com
Agafes amb les mans
les brases del caliu de terra,
quan el foc ja és somort,
les pedres encara tèbies.
Els teus dits plouen espurnes
sobre feixes d’esporguim
que floreixen en flames,
altes com els arbres que foren.
Les roses exhalaven l’olor que l’oreig li portava,
però dormia.
Li arribaven els cants d’uns infants refilant dolces melodies
i dormia.
Les mans estimades i els llavis encesos l’amanyagaven.
Dormia.
I no obstant va sentir un perfum, unes veus i unes carícies,
quan dormia.
 |
| Louis Janmot. Le poème de l’âme. Le printemps. 1854 |
Respira sorollosament, indolent,No caldria tant desfici ni tant cripticisme,
ja li han dit i com qui sent ploure.
Evoca l’olor de gerani, de garrofes, de llenya a mig cremar
en la gelor romàtica d’un maset esquerdat.
Assaboreix la calidesa del riure i les veus familiars
en una freqüència inaudible fins i tot per als gossos.
Hi ha dies que trien el seu propi destí i és inútil oposar-s’hi,
llisquen diligents cap a la nit com per una pista de bobsleigh.
Estic fet un embolic, bo i el meu ordinador,
assegut rera el balcó, sentint com plou de gregal.
Palpentejo en la grisor del rúfol jorn inclement,
recluït en l’embriac d’argumentaris follims.
No trobo un raonament en text retroil•luminat,
que em respongui cap qüestió ni m’estimuli al debat,
només col•lapse dels mots i oblit dels fets essencials.
I mentrestant va plovent, incessant lubrificant
de malastruga fricció sinàptica-neuronal,
masturbança demencial amb un enigma fal•laç
que acaba esquitxant el vidre amb gotes interrogants.
Misteris que m’amoïnen més enllà de les pupil•les
destil•lant pantalla avall la digressió a cap discurs.
Un bri d’herba brotant d’un terròs eixut.
La noció del temps per a un nen enjugassat.
Un núvol de tempesta equinçat i buit.
El perfum de terra mullada abans que arribi la pluja.
Una muntanya blava retallant un foc encés.
La primera puput de febrer enmig del camí.
 |
| avistadepajaros.wordpress.com |
fato del temps 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.