La Mercè conduïa ràpida per la R-5735, una carretera estreta i revirada, a l’alba.
El seu marit havia arribat borratxo a casa i li havia tornat a pegar. Ara les seves llàgrimes de ràbia i d’impotència ja no queien, li inundaven els ulls i li mullaven les galtes inflades. Després d’un revolt es va enlluernar i va perdre de vista la carretera el temps just per estimbar-se per un barranc.Quan es va despertar de la commoció, el sol ja era baix a l’horitzó. A poc a poc, arrossegant-se va sortir d’entre els ferros retorçats. Petits talls li esquitxaven els braços i les cames i també el rostre però no sentia cap dolor, només set.
Es va aixecar amb dificultat i va atansar-se a un rierol on va beure fins sadollar-se, després resseguí la corrent i sota un pont va veure uns homes envoltats de carcasses d’electrodomèstics, fustes i cartrons.
Quan la van veure arribar, sense dir res li van oferir lloc per seure al tronc d’un arbre i ho acceptà. No li van preguntar res ni ella va parlar. Es va quedar mirant el riu d’aigües grises, sense saber com havia fet cap allà. Fosquejava i un dels homes li va preparar un refugi per passar la nit, amb unes capses de cartró cobertes de plàstic. Es va sentir agraïda i va dormir profundament.
La van despertar els pardals i va veure que els tres homes marxaven del campament empenyent dos carros de supermercat. Es va afanyar a seguir-los fins l’abocador, on recollien ferros i objectes útils o per vendre. Ella va trobar un espill vell de lavabo i el va posar dins d’un carro. L’home que li havia construït el refugi va assentir, amb un lleu somriure als llavis.
De tornada sota el pont, l’home li va cedir l’espill i ella se’l va posar dins la xabola, encarat a la porta, per il·luminar una mica l’interior. Van compartir el menjar però cap d’ells va intentar esbrinar res sobre ella. Van intercanviar unes paraules sobre el treball del dia i després es va posar a dormir sota els seus cartrons.
El cant dels pardals també la va despertar aquell matí i un raig de sol que s’escolava per l’obertura de la capsa, es va reflectir a l’espill, encegant-la per un instant. Aleshores va recordar…
Es va llevar d’una revolada i va deixar l’espill entre els objectes que s’amuntegaven per ser venuts i un dia més van sortir cap a l’abocador en busca dels seus tresors quotidians.
_______________________________
Versió de 164 paraules per http://palabraobligada.wordpress.com/
Lucía conducía por la carretera comarcal. Su marido había vuelto a pegarle y las lágrimas inundaban sus ojos. Tras una curva, se deslumbró y cayó por un barranco. Cuando despertó, estaba rasguñada pero no sentía ningún dolor, sólo sed. En un arroyo bebió hasta saciarse, siguió la orilla hasta un puente, bajo el que distinguió un montón de chatarra y a tres hombres. Aceptó sentarse con ellos y se quedó en silencio mirando el agua turbia del arroyo. El mayor le construyó un refugio con cartones, que ella ocupó enseguida y se durmió.
Por la mañana fue con ellos al vertedero. Encontró un espejo y lo metió en el carro de supermercado. De vuelta bajo el puente, lo puso en su chabola para iluminar el interior. Se acostó temprano y durmió profundamente. La despertó un rayo de sol en el espejo. Entonces recordó…
Dejó el espejo en el montón de chatarra y volvió con sus compañeros al vertedero en busca de sus tesoros cotidianos.
fato del temps 