Sinapsis (a Leopoldo María Panero)

S’insinua la lluna, o és el sol?
amagat darrera d’una congesta de núvols.
Un cercle disminuït al cel, o és a la terra?
difuminat contra uns nimbus de tempesta.

Tot es veu tèrbol, des de la garjola humida
de barrots rovellats intravenosos.
Les sinapsis col.lapsades pels miàsmes citostàtics,
xipolleig en la foscor de la cel.la.

Alguns moixons canturrejen desvariejos des de les antenes,
d’altres beuen aigua del riu.
Els esgarips dels gavians estripen els bromalls de complaença
i si cal, algun passerell inoportú.

L’astre traïdor esquinça el vel dels estrats
contra les parets cranials
i atauba una mica més el paisatge abismal i profilàctic
del jardí clos, a l’hora del pati.

panero
elcorreo.com

De pastissets i casquetes

pastisset
gastroteca.cat

Ets embafosa casqueta,
farcida de cabell d’àngel tan melós,
que lo sucre cremat que endureix
la cresta del teu panoli,
sembla dolç fins que es mossega
i resulta empalagós.

Jo, com un pastisset de brossat,
sóc flonjo, humit i poc dolç,
embolicat d’un flaó sense ensucrar
i sóc estopenc a matar.

Però m’agrada el cóc
de massana de l’agre-dolç,
que no amaga la dolçor perfumada
del seu almívar àcid.
Quan se’n troba.

Conte del fardatxo i el pardal

Hi havia una vegada un fardatxo gros i panxut que sempre tenia gana, que es mirava un pardalet que cantava dalt d’una rama.
– xeic, pardal, baixa d’aquí desseguida.
– puja tu, fardatxo, si tan xulo ets.
– no, que quan arribaré a la rama sortiràs volant.
– pos me quedaré a esperar-te aquí dalt, si ets prou valent per arribar-hi, paraula de pardal.
I així, lo fardatxo s’enfila veloç per la soca crostosa del vell garrofer i quan arriba a la rama, veu al pardal que se’l mira amb cara d’avorriment a l’altre extrem. Tasta l’aire amb la llengua i comença a avançar a poc a poc aferrant-se amb les urpes a la fusta resseca i morta.
De sobte, un cruixit, una piulada i el fardatxo cau fent giravolts a l’aire mentre el pardal vola i refila dalt del garrofer.
Estabornit per la tamborinada, lo fardatxo li retreu – ets un garramero, m’has dit que m’esperaries!
– sí, aquí dalt i encara t’espero fardatxo, però m’he cansat del joc i ara me’n vaig a un altra rama.
I fent punteria a l’ull del malparat fardatxo amb una cagada de pardal, desapareix d’una revolada.

pardal
br.freepics.com

 

Garnatxa

S’han quedat les ferradures
dibuixades al sauló de llicorella.
Allà lluny, costers avall,
es veu la pols que aixeca la rècua de matxos.
Avancen a poc a poc,
amb les sàrries carregades,
ja coneixen el camí.
Encara floten entre els ceps esporgats,
els cants de les collidores, les seves rialles
i una olor forta d’humanitat i de garnatxa,
com una calitja persistent.
La vinya resta en silenci
i la terra adormida,
al final de la verema.

garnatxa
Foto: Mauro Ortiz

 

La meva ploma com un calendari del pagès

DSC_0753Us portaré les flors més matineres
al temps de primavera
i podreu seguir els meus passos
pels corriols de les muntanyes.

A l’estiu, tastareu els fruits més dolços,
omplireu els sentits
amb l’aroma de la figuera
i el xerric de les xixarres.

Veureu passar del verd al vermell
i al groc, les capçades de la fageda
i enfonsareu les botes en la tova catifa
de les fulles seques, quan arribi la tardor.

L’hivern us durà capvespres encesos
i llegireu els versos gelats
que arrossegarà una gregalada.
La meva ploma com un calendari del pagès.