Hi havia una vegada un fardatxo gros i panxut que sempre tenia gana, que es mirava un pardalet que cantava dalt d’una rama.
– xeic, pardal, baixa d’aquí desseguida.
– puja tu, fardatxo, si tan xulo ets.
– no, que quan arribaré a la rama sortiràs volant.
– pos me quedaré a esperar-te aquí dalt, si ets prou valent per arribar-hi, paraula de pardal.
I així, lo fardatxo s’enfila veloç per la soca crostosa del vell garrofer i quan arriba a la rama, veu al pardal que se’l mira amb cara d’avorriment a l’altre extrem. Tasta l’aire amb la llengua i comença a avançar a poc a poc aferrant-se amb les urpes a la fusta resseca i morta.
De sobte, un cruixit, una piulada i el fardatxo cau fent giravolts a l’aire mentre el pardal vola i refila dalt del garrofer.
Estabornit per la tamborinada, lo fardatxo li retreu – ets un garramero, m’has dit que m’esperaries!
– sí, aquí dalt i encara t’espero fardatxo, però m’he cansat del joc i ara me’n vaig a un altra rama.
I fent punteria a l’ull del malparat fardatxo amb una cagada de pardal, desapareix d’una revolada.

br.freepics.com