Eran dos bolas de imán en el surco de la tapa de una lata de galletas.
Sus electrones estaban orientados con distintas polaridades, por eso, cuando una de ellas se acercaba a la otra, sus campos magnéticos se repelían y la última salía despedida, rodando en la otra dirección, hasta completar una vuelta y reiniciar el movimiento del rechazo perpetuo.
Seguro que alguna vez tú también jugaste e incluso puede que pretendieras ganar.
Les roses exhalaven l’olor que l’oreig li portava,
però dormia.
Li arribaven els cants d’uns infants refilant dolces melodies
i dormia.
Les mans estimades i els llavis encesos l’amanyagaven.
Dormia.
I no obstant va sentir un perfum, unes veus i unes carícies,
quan dormia.
 |
| Louis Janmot. Le poème de l’âme. Le printemps. 1854 |
Respira sorollosament, indolent,No caldria tant desfici ni tant cripticisme,
ja li han dit i com qui sent ploure.
Evoca l’olor de gerani, de garrofes, de llenya a mig cremar
en la gelor romàtica d’un maset esquerdat.
Assaboreix la calidesa del riure i les veus familiars
en una freqüència inaudible fins i tot per als gossos.
Hi ha dies que trien el seu propi destí i és inútil oposar-s’hi,
llisquen diligents cap a la nit com per una pista de bobsleigh.
Una vegada hi havia un petit sintagma nominal que deambulava perdut per una oració tortuosa i llarga. Estava desorientat i cansat i no trobava el seu lloc enmig d’aquell batibull de mots altissonants. Els altres sintagmes l’empenyien o l’estiraven al seu costat, algun fins i tot el masegava per fer-li canviar el nombre o el gènere, però a ell li resultaven incòmodes aquestes relacions sintagmàtiques i defugia juxtaposicions, parataxi i concordances, tant com podia.
Un vespre, buscant un recer per passar la nit, va veure un munt d’adjectius refusats i li va semblar un lloc perfecte, calent, lleuger i segur, on cap estructura sintàctica aniria a emprenyar-lo. S’hi va esmunyir a sota amb agilitat i la seva sorpresa va ser gran en trobar-se dintre un cau de preposicions.
Esvalotades, corrien amunt i avall i entre les restes dels adjectius, sortien de rere les carcasses dels epítets o saltaven des dels munts de detritus qualificatius, xisclant i rient, enjugassades. El sintagma es sentia cohibit davant tant rebombori i quan era a punt de sortir del cau el van envoltar formant una rotllana compacta que no podia eludir. En veure’el una mica espantat, la primera d’elles li va dir –petit sintagma, no temis res de nosaltres, les preposicions, que no et farem cap mal. Et pots quedar si vols i jugar amb nosaltres quan et vingui de gust, que no t’hi obligarem.
El petit sintagma nominal va acceptar la invitació i així va ser com va anar coneixent totes les preposicions i jugaven plegats a tota hora.
Un matí com qualsevol altre, mentre dormien arraulides sota la parallofa, una ventada es va endur d’una revolada tots els adjectius obsolets. Totes van córrer a amagarse entre les restes arcaïques de mots inusuals però el petit sintagma i la primera preposició, abraçats i endormiscats encara, no s’en van adonar a temps per sostreure’s a la mirada inquisitiva dels sintagmes verbals, adverbials i adjectivals que els escrutaven amb una barreja d’enveja i cobdícia. Ja era tard per fugir, es van aixecar agafats de la mà, molt dignament i van avançar a poc a poc, a l’hora que els altres sintagmes s’apartaven al seu pas, admirats del capteniment altiu i confiat d’aquest sintagma preposicional que iniciava un nou viatge, seguint el rumb que li dictava la seva pròpia semàntica, lluny d’estructures encarcarades, cap a l’horitzó que dibuixava el full de paper.
 |
| laboiteverte.fr |
Estic fet un embolic, bo i el meu ordinador,
assegut rera el balcó, sentint com plou de gregal.
Palpentejo en la grisor del rúfol jorn inclement,
recluït en l’embriac d’argumentaris follims.
No trobo un raonament en text retroil•luminat,
que em respongui cap qüestió ni m’estimuli al debat,
només col•lapse dels mots i oblit dels fets essencials.
I mentrestant va plovent, incessant lubrificant
de malastruga fricció sinàptica-neuronal,
masturbança demencial amb un enigma fal•laç
que acaba esquitxant el vidre amb gotes interrogants.
Misteris que m’amoïnen més enllà de les pupil•les
destil•lant pantalla avall la digressió a cap discurs.
Un bri d’herba brotant d’un terròs eixut.
La noció del temps per a un nen enjugassat.
Un núvol de tempesta equinçat i buit.
El perfum de terra mullada abans que arribi la pluja.
Una muntanya blava retallant un foc encés.
La primera puput de febrer enmig del camí.
 |
| avistadepajaros.wordpress.com |
Nada queda tras la lluvia
entre las baldosas frías,
ni las hojas ni las huellas
que acumularon los días
en el patio de la escuela.
Nada permanece igual
tras las ventanas abiertas,
cuando los turbios recuerdos
ha barrido de las aulas
la furia de la tormenta.
Nada recuerda tu paso,
ni se escucha ningún eco
por las salas en penumbra,
sólo el ulular del viento
entre rejas herrumbrosas.
Nada en los viejos jardines
cultivados por el tiempo,
pasea la mirada vacua
el ocre de los rastrojos
desde el camino asolado.
Nada, nada, nada,
nada de ti ni de nadie,
permanece entre estas ruinas,
y sólo un rayo de sol
ilumina mi memoria.
La tempesta truca a la finestra,
m’ha vingut a buscar.
Em calçaré les sabatilles
i em vestiré de curt,
amb una armilla paravent
i una gorra amb visera
per a que la pluja no m’encegui
quan l’encararé amb els ulls ben oberts.
La tempesta truca a la finestra,
ja l’enyorava.
Em deixaré dur pels cops de vent,
sobre els bassals dels carrers
i respiraré les gotes d’aigua
amb cada partícula del meu cos,
entre els remolins desfermats
dels núvols arran de terra.
La tempesta truca a la finestra,
surto abans no amaini.
 |
| joggingdad.com |
Fumàvem, a la Finestra del carrer estret
i vèiem passar el trànsit de l’avinguda com els cristalls d’un calidoscopi.
La Finestra era una porta cap endins de cada vespre
i cada vespre decidia el seu propi destí i ens hi arrossegava,
exhalant poesia inesperada, que rebotava
contra les parets de les cases velles del carrer de la Parra.
Les músiques que ens basteixen, encara,
ens mantenien plantats o arrepenjats contra la façana,
plegant l’humitat de la nit, lo riu tant a prop.
L’hivern sempre és temperat al carrer estret.
Les veus son les lligasses que ens amarren a la barra de fusta, cremada,
o els rostres, sempre els mateixos o desconeguts,
o la birra, vessant escuma de converses de mots superposats,
o la fum, que és la boira entre les mirades tangents,
o el tornassol d’un tall de moixama amb oli,
o la pols que s’amuntega pels racons d’este petit poliedre infinit,
incubadora de plaers efímers que fèiem durar tant com podiem.
A la Finestra, vam robar al temps les últimes hores de llibertat
i vam somiar desperts les últimes utopies.
Atardezco en el Moto Bar entre compases de rock’n’roll, el último sol dorado colándose por las cristaleras, empujado por los cromados de las Harley.
— ¡Hola Javier! ¿te acuerdas de mí? ¡que alegría verte!
— Tu cara no me dice nada.
Creo que acabo de romper el encanto de este encuentro. Ella sigue mirándome, como aturdida o embelesada y para que no se hunda definitivamente, le tiro un anzuelo sin carnaza.
— ¿Cómo te llamas? Quizás tu nombre me suene de algo, aunque lo dudo porque soy muy olvidadizo.
Pero tan pronto como empieza a largar, sus palabras quedan aplastadas por los acordes dulzones del “Priva Pepe” de los Freddy Nois.
Ella se da cuenta de que no la escucho y de un cabezazo, agita su larga melena negra y hace ondear el humo espeso del tabaco que nos envuelve.
— No quiero saber nada de tu pasado — le digo al oído — no vaya a ser que recuerde algo de lo que avergonzarme.
La cojo suavemente del brazo (es un tic que tengo y no consigo abandonar) y la acompaño hasta el único sofá libre, lejos del escenario. La suavidad del moaré de su jersey y la calidez de su axila, me producen un escalofrío. Una pareja está sentada al otro lado de la mesa y no nos quitan ojo, como si esperasen que les pidiéramos permiso para ponernos allí.
— Oye, lo siento pero me he sentado encima de tu sombrero.
— Supongo que habrá sido sin querer.
— Claro, claro.
Es una señal. Hoy el Moto Bar ya no da más de sí.
— Estoy harto de esta música ¿como has dicho que te llamas? bueno, da igual ¿nos vamos?
— No llevo casco.
— Ni yo tampoco, cogeremos un taxi.
El tráfico era fluído a esa hora. Ibamos arrebujados en el asiento mullido de escay de un Seat 1500 que apestaba a humo acre de Ducados.
L’aire és ple de boix humit i de molsa.
En les esquerdes de les roques,
duc amarada la teva olor.
Petjades feixugues als vessants de la mola
i esbarzers d’ungles deleroses,
m’esgarrapen l’esquena i els braços.
Taques daurades de faig i d’auró, al bosc de pi roig.
Ressonen les teves paraules
en les ombries del meu record.
Xipollejen les passes sense aturar-se
davant d’una font cristal•lina.
El teu riure se m’enganxa com el fang a les botes.
fato del temps 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.