La literatura neuronal. Allò que l’escriptor duu més endins i no sempre vol o pot fer entendre.
Aixeca el vol ben amunt,
ingràvid capsot de niu,
amb l’embat del darrer alè.
Traspassa la ratlla blanca
des d’este jaç de quitrà,
on t’abandones al temps.
Espolsa el llençol de boira
i fuig del bec de la merla,
que tens lo cap a adobar.
Al migdia serà tard,
quan sota l’ala de perla,
caurà la nit a l’asfalt.
Sota la bòveda altíssima,
el monjo,
postrat al reclinatori, en penombra,
murmura les lletanies d’un devocionari,
vora la flama d’un ciri mil·lenari.
L’olor de la cera impregna la pedra.
M’he fet esquerda entre el carreus,
per no torbar la pregària
i la lloança divina en el seu trànsit
i un alè tebi inunda la nau i el transsepte.
Els pensaments segueixen el fil de la catenària,
excitats per les espurnes elèctriques.
La mirada enterbolida busca una raó
als xiprers pintats d’una lletada monocromàtica.
L’ull empal·lidit pel resplendor fluorescent,
sotja la boira de la plana, paràlisi sota el gebre.
Dos cops d’esclop cada sotragada,
pulsió del rostre desdibuixat, sense ombres,
l’esguard idiotitzat pel vidre esmerilat de la finestra que no s’obre.
Fa un sol que espetega. El semidirecte tiranitza l’horitzó
amb la seva fuetada ensopida i estèril.
Eran dos bolas de imán en el surco de la tapa de una lata de galletas.
Sus electrones estaban orientados con distintas polaridades, por eso, cuando una de ellas se acercaba a la otra, sus campos magnéticos se repelían y la última salía despedida, rodando en la otra dirección, hasta completar una vuelta y reiniciar el movimiento del rechazo perpetuo.
Seguro que alguna vez tú también jugaste e incluso puede que pretendieras ganar.
Les roses exhalaven l’olor que l’oreig li portava,
però dormia.
Li arribaven els cants d’uns infants refilant dolces melodies
i dormia.
Les mans estimades i els llavis encesos l’amanyagaven.
Dormia.
I no obstant va sentir un perfum, unes veus i unes carícies,
quan dormia.
 |
| Louis Janmot. Le poème de l’âme. Le printemps. 1854 |
Respira sorollosament, indolent,No caldria tant desfici ni tant cripticisme,
ja li han dit i com qui sent ploure.
Evoca l’olor de gerani, de garrofes, de llenya a mig cremar
en la gelor romàtica d’un maset esquerdat.
Assaboreix la calidesa del riure i les veus familiars
en una freqüència inaudible fins i tot per als gossos.
Hi ha dies que trien el seu propi destí i és inútil oposar-s’hi,
llisquen diligents cap a la nit com per una pista de bobsleigh.
Una vegada hi havia un petit sintagma nominal que deambulava perdut per una oració tortuosa i llarga. Estava desorientat i cansat i no trobava el seu lloc enmig d’aquell batibull de mots altissonants. Els altres sintagmes l’empenyien o l’estiraven al seu costat, algun fins i tot el masegava per fer-li canviar el nombre o el gènere, però a ell li resultaven incòmodes aquestes relacions sintagmàtiques i defugia juxtaposicions, parataxi i concordances, tant com podia.
Un vespre, buscant un recer per passar la nit, va veure un munt d’adjectius refusats i li va semblar un lloc perfecte, calent, lleuger i segur, on cap estructura sintàctica aniria a emprenyar-lo. S’hi va esmunyir a sota amb agilitat i la seva sorpresa va ser gran en trobar-se dintre un cau de preposicions.
Esvalotades, corrien amunt i avall i entre les restes dels adjectius, sortien de rere les carcasses dels epítets o saltaven des dels munts de detritus qualificatius, xisclant i rient, enjugassades. El sintagma es sentia cohibit davant tant rebombori i quan era a punt de sortir del cau el van envoltar formant una rotllana compacta que no podia eludir. En veure’el una mica espantat, la primera d’elles li va dir –petit sintagma, no temis res de nosaltres, les preposicions, que no et farem cap mal. Et pots quedar si vols i jugar amb nosaltres quan et vingui de gust, que no t’hi obligarem.
El petit sintagma nominal va acceptar la invitació i així va ser com va anar coneixent totes les preposicions i jugaven plegats a tota hora.
Un matí com qualsevol altre, mentre dormien arraulides sota la parallofa, una ventada es va endur d’una revolada tots els adjectius obsolets. Totes van córrer a amagarse entre les restes arcaïques de mots inusuals però el petit sintagma i la primera preposició, abraçats i endormiscats encara, no s’en van adonar a temps per sostreure’s a la mirada inquisitiva dels sintagmes verbals, adverbials i adjectivals que els escrutaven amb una barreja d’enveja i cobdícia. Ja era tard per fugir, es van aixecar agafats de la mà, molt dignament i van avançar a poc a poc, a l’hora que els altres sintagmes s’apartaven al seu pas, admirats del capteniment altiu i confiat d’aquest sintagma preposicional que iniciava un nou viatge, seguint el rumb que li dictava la seva pròpia semàntica, lluny d’estructures encarcarades, cap a l’horitzó que dibuixava el full de paper.
 |
| laboiteverte.fr |
Estic fet un embolic, bo i el meu ordinador,
assegut rera el balcó, sentint com plou de gregal.
Palpentejo en la grisor del rúfol jorn inclement,
recluït en l’embriac d’argumentaris follims.
No trobo un raonament en text retroil•luminat,
que em respongui cap qüestió ni m’estimuli al debat,
només col•lapse dels mots i oblit dels fets essencials.
I mentrestant va plovent, incessant lubrificant
de malastruga fricció sinàptica-neuronal,
masturbança demencial amb un enigma fal•laç
que acaba esquitxant el vidre amb gotes interrogants.
Misteris que m’amoïnen més enllà de les pupil•les
destil•lant pantalla avall la digressió a cap discurs.
Un bri d’herba brotant d’un terròs eixut.
La noció del temps per a un nen enjugassat.
Un núvol de tempesta equinçat i buit.
El perfum de terra mullada abans que arribi la pluja.
Una muntanya blava retallant un foc encés.
La primera puput de febrer enmig del camí.
 |
| avistadepajaros.wordpress.com |
La tempesta truca a la finestra,
m’ha vingut a buscar.
Em calçaré les sabatilles
i em vestiré de curt,
amb una armilla paravent
i una gorra amb visera
per a que la pluja no m’encegui
quan l’encararé amb els ulls ben oberts.
La tempesta truca a la finestra,
ja l’enyorava.
Em deixaré dur pels cops de vent,
sobre els bassals dels carrers
i respiraré les gotes d’aigua
amb cada partícula del meu cos,
entre els remolins desfermats
dels núvols arran de terra.
La tempesta truca a la finestra,
surto abans no amaini.
 |
| joggingdad.com |
fato del temps 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.