Fressall de roba
lliscant per la teva pell.
Xiuxiueig lúbric.
Rera la porta,
joc d'ombres amb tènue llum.
Se que estàs nua.
Em fa rodar el cap
un subtil perfum de flor,
l'olor del teu cos.
Com es barreja
en cada milímetre,
la nostra suor.
La llengua i les dents,
els dits fermant els cabells,
dolça salabror.
La tensió del cos,
l'abandó dels espasmes,
sospirs de plaer.
 |
| Foto: Robert Mapplethorpe |
A través del cataclec dels canutets de la cortina,
s’escola l’olor del gessamí pels racons en ombra,
la lluna escampada sobre les flors de les rajoles hidràuliques.
Compassos i interferències d’una emissora molt llunyana
bressolen el son de la gent de la casa
entre els llençols de fil i els matalassos de palla.
Una llibreta, el paper en blanc esgrogueït
i el mateix bolígraf de tots els estius, dormen en el buit
de la vella taula querada del menjador.
El cruixit de l’hamaca de fusta i de lona
sobresalta el dragonet de la paret, apostat en la solitud d’un cercle de llum,
esperant per empaitar una ombra fugissera.
Gerretes de mel regalimen l’almívar que liba una papallona,
polsim brillant a l’ombra del garrofer, batent les ales com ventalls,
ulls compostos de diedres iridiscents que em miren sense veure’m
perquè estic immòbil.
Se’m desenrotlla de la boca una probòscide delirant
amb les notes d’una escala cromàtica.
Arriba encuriosit un gos poeta que em menja de la mà
un grapat de síl·labes seques.
És lo gos d’un amic pintor que em mira sense veure’m
i pinta indolent amb els fluids nacrats
d’una cucafera ferida de banya de bou,
tot tacat de colors impossibles, sobre la closca d’un musclo de riu.
Les olives farcides d’apòstrofs i un cal·ligrama de garnatxa,
s’escalfen sobre la taula.
Em miro sense veure’m, en un mirallet de petxines i cargolins,
la boca plena de gust de garrofa.
Se m’empassa la sorra humida de la ribera
i del melic em surt una font de Montjuïc amb tota la seva esplendor de llums i de colors.
Peixets salats de galeta em roseguen les cascàries.
Tinc ronya als peus.
L’espurna dels teus cants
va inflamar els nostres encenalls
d’amor i de lluita en una foguera abrasadora.
Va ser un foc fatu
perquè només es van consumir els anhels
i alguns entre nosaltres.
Encara veig el seu resplendor en el caliu
que m’escalfa les nits i les albades, vell poeta amb guitarra.
Tu segueixes cantant, més vell i més savi.
T’escolto com si fossis un filòsof grec,
mentre contemplo el munt de desperdicis per cremar,
que no para de créixer.
Em pregunto qui portarà la torxa.
Amb gust escamparé amb les mans
les brases que encenguin aquest incendi inevitable.
Com una essència irrepetible
reclosa en flascons preciosos,
tota la bellesa de món
està guardada en alguns racons
i l’escampem en perfumar-nos,
al nostre pas.
Olorar la pluja abans que arribe.
Los trons trenquen lo cel
i fan tremolar la terra.
La negror ho cobreix tot
i un cop d’aire gelat
anuncia la tempesta.
Estic descalç enmig del camí,
lo xàfec m’escola pedretes entre els dits
i l’aigua escorrent-se, me desfalca.
Un llamp se desplega
com un castell de focs de dalt a baix,
ve cap a mi i espetega al meu costat.
Ha deixat una marca ennegrida
a la paret de la casa
i a mi, un esglai de sofre a l’ànima.
Frec de l’aixada
amb la terra esponjosa,
aigua cap al solc.
Pàmpol perfumat,
lleterola entre els llavis,
l’ombra exquisita.
Un doll de vidre,
caragol que navega
enmig la remor.
Brunzits narcòtics
entre dolces fragàncies,
vigila el tàban!
Com m’agradaria que s’esvaís aquesta calitja fastigosa
que duu tant de temps instal·lada sobre el meu poble,
que molts creuen que és l’únic cel que existeix.
Com vull que escampi la boira opressiva
que no deixa veure l’altra vorera
i que imposa la por de les tentines.
Com desitjo que desaparegui una calima enganxifosa
que amaga tots els colors de la vida
i la veritable condició dels rostres.
Com anhelo que una ventada de dalt
escombri aquest miasma dels carrers
i que el Sol il·lumini la intel·ligència en les rialles.
Necessitem que torni la llum a les pàgines dels llibres
i que el nostre poble avanci decidit
cap a l’ocupació de tots els espais que li pertanyen.
 |
| Foto: César Lucas |
Humanitat esparramada en una cadireta de bova,
llegeixes Marcial Lafuente Etefanía,
a la llum del carrer de la teua carbonera.
Mirallets de sol en los munts de carbó,
juguen a la rateta amb los bidons de petroli
i les parets mascarades de sutge.
Cabells curts d’antracita i la pell de querosè,
avui t’he vist passant lo pont
i he entrompessat tota una vida.
fato del temps 