 |
| panoramio.com |
Viatjo cap a tu
amb l’esperit aquietat,
com ho està un camp llaurat
en la primera llum del dia.
La ment oberta,
com el solc traçat
per la rella d’un arreu
en la terra assaonada.
Preparada per rebre
la llavor de la teva abraçada
que esclatarà en una flor lluent
i madurarà en un fruit recomfortant.
 |
| masdelscodols.blogspot.com |
Una pedra al fons del riu,
blanca i rodona,
filla de l’aigua de desgel,
veu passar les nuvolades
contra el blau infinit
i observa el pas dels astres
en la foscor.
Mentre la miro absort,
un raig de sol ens il·lumina
amb una llum blanca i rodona.
Arrapats contemplàvem,
extasiats,
el reflex tornassolat
de les bombolles
que el Pep Bou bufava
amb les pipetes o esventava
amb els cèrcols i els cordills.
Esferes que s’inclouen,
murs que es desclouen
al contrallum.
Esquitxos d’aigua sabonosa
quan delicadament esclaten,
fum que s’esvaeix
en la penombra.
Membrana tremolosa
d’alè i de saliva, entre tu i jo.
Tu fumaves i jo no.
L’olor del tabac em basquejava
però et vaig fer una calada intensa
fins encendre’t la brasa
i vaig deixar anar la teva fum,
fent volutes de mots inconfessables.
 |
| tabaquismo.com.mx |
M’agradava passejar sota els vells garrofers, espaiats a banda i banda del camí, quan visitava l’ancià sacerdot a la seva caseta, sobre el barranc de Caputxins.
A l’oreig de la seva ombra, moixons, aranyes i regandaixos, compartien amb mi els seus silencis, imbuïts de la serenitat que imposava la proximitat de l’eremita.
En un banquet de trencadís amb vistes al barranc, a l’extrem del seu jardinet, em devia acostar a les veritats més trascendents de l’existència, però no recordo res del que em deia, perquè aleshores jo era un marrec de set o nou anys.
Passejo sota els vells garrofers, els que queden, buscant l’ombra que ja no m’ofereixen, amb el tractat de teologia de l’infern i del cel, “Enllà de la mort”, que el vell sacerdot em va dedicar, “per quan seràs gran” i sense saber si ja el puc llegir. Esperaré fins a trobar una ombra frondosa i ben orejada, potser sota aquells pins pinyoners.
 |
| Jordi Pagans Montsalvatge La casa de la muntanya, 1983 |
Arriben sobre el llac, esquinçalls de núvols grisos des del pas de muntanya, empesos per una freda brisa del nord.
Ànecs estarrufats aprofiten la lleugera escalfor del sol per eixugar-se els plumons interiors abans de l’imminent nevada.
Podria pujar fins al coll per sentir caure els primers flocs al rostre. Quina joia, veure la vall cobrint-se de blanc, però descalç pel sender escarpat, la baixada seria perillosa.
Esperaré la neu ajagut damunt l’herba, llegint els poemes de Li Bai, fins que una volva faci córrer la tinta sobre el paper.
 |
| espanol.cri.cn |
S’acosten i fugen els llums dels cotxes en un monòleg en paral•lel, de blanc i vermell inconstant però inacabable.
Seqüències subliminals tot just acariciades per la retina entumida de la negror del setí.
La solitud es pren un te rera els vidres del Jacques Borel, enlluernada amb els fluorescents que cremen la imatge i s’esmussa les dents amb un tros de llimona que ha trobat al fons de la tassa.
Només se sent, molt llunyana, una caixa registradora.
L’escai del sofà ha obsol•lit la seva comfortabilitat i l’humitat s’escola pels moll dels òssos sense remei.
En tota aquesta estona de silenci no ha arribat a cap conclusió ni tampoc esperava fer-ho.
La solitud se’n torna cap al fred de la nit, gargamell viu de motors, embolicada de gris fosc i reprèn l’edició del seu monòleg, escriptura linial de pneumàtics sobre l’asfalt.
 |
| photocase.es |
Tant d’amor m’has donat,
o al menys jo ho recordo així,
que el suc càlid a la pell,
s’escampa, espés i blanquí
pel ventre, atrapat pels pèls.
Però igual que el teu esguard
se m’esvaeix dels anhels,
degota fred rajolí,
flairent i clarificat,
pel maluc, amb un calfred,
fins al llençol rebregat.
Fa olor d’un amor hialí,
entre el sostre i la paret,
sobre un catre atrotinat,
sadollat l’enyor mesquí.
 |
| digital.nuestrodiario.com |
Les hores em marquen, i els quarts i les mitges.
Sagetejo de braços i cames, enclavat al cercle blanc.
Cada quinze cabòries faig un toc de campana,
però cada quart, salto o llisco per no caure en la monotonia.
Amb la suor de l’engranatge potser escriuré un cal•ligrama.
La una, les dues, les tres, la resta no importa, dong dong.
Frisso per saber què mou aquest mecanisme tan exacte com inútil.
La resposta la té un raig de sol que em fereix els ulls i atura el rellotge.
 |
| Ingmar Bergman. “Smultronstället” (Maduixes silvestres), 1957 |
Dofins mulars
ondulant flueixen
lents, en aparença
i desapareixen
en el silenci del blau fosc
quasi negre,
aliens a qualsevol estímul,
indolents, en aparença
i quan s’allunyen fan un crit
de comiat o d’advertència,
el blau fosc fonent a negre,
en un silenci absolut
i buit, en aparença.
 |
| oceano.foroactivo.com |
fato del temps 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.