L’home sense poesia

Era un home barroer que passejava la seva ombra contra la bugada estesa al sol i al vent, entre dos pals assocats a terra i un filferro destensat.

Els llençols com orejaven, el van embolicar i en desfer-se de l’abraçada, se’n va adonar de que li havien furtat l’ombra, que ara saltava i ballava de plec en revora.

L’ home s’allunyà tot dessolat i capcot com caminava, plorant la seva dissort, va veure créixer als seus peus un lleu espectre de pols i al seu esperit, un alleujament gros.

Tot plegat, va ser una trapelleria de la bugada, per tornar-li la poesia.

home sense
rendermagazine.com.mx

 

Dolç poema escariat

Escriurem entre tots dos
un dolç poema visual.
Resseguiré amb les ungles el teu cos
i les enclavaré on el mots em dictin punts i comes.
El ritme del teu estremiment
es contindrà en l’angoixa de les paraules
i galoparà en les doloroses pauses.
Llegirem aquests versos de la pell
i amb les dents plenes de sang,
m’escariaràs a la carn
els guions tipogràfics del nostre diàleg,
que brollarà confús entre xiscles i gemecs.

escariat
reddit.com

 

Serra de Pàndols

Serra de Pàndols,
grapats d’òssos calcinats,
amagats entre argilagues,
en terra erma.
Una atmòsfera diàfana
apropa tots els verds de les pinades.

Sastres, mestres i fusters,
descalços i morts de gana i de set,
carreguen fusells, obusos i morters,
en terra erma.
L’aigua clara d’un riuet,
reflexa espurnes de plata entre les gorgues.

Clots profunds de trinxeres
que són tombes
i cràters de les explosions,
en terra erma.
L’aire porta l’olor
del romer i la farigola.

Munts de metralla,
trossos de ferro esmolats
i bombes rovellades sense esclatar,
en terra erma.
Els xiquets van d’excursió
i un abellot negre i groc,
juga a fet i amagar
amb l’ombra de la ginesta.

pandols
pirineos3000.com

 

Plou-me

Plou-me,
un xàfec que ofegui les granotes
que em rauquen a la panxa.
A poc a poc degota’m
un borrim amerador
a les ales inquietes del desig,
lletra ferida pel llampec iniciàtic
d’alguna tempesta.

Mossega’m el llavi
amb els versos incisius
i regalima’m rimes
per la comissura d’un bes.
Emboira’m amb el teu enginy
mira’m els mots despullats,
com persegueixen maldestres,
les teves subtileses.

ploume
usuaris.tinet.org

 

Sonata de final d’estiu

Frissall dels paperets de colors
d’un espantamosques incert,

sonata
suncoffeeandstyle.blogspot.com

que les engresca en lloc de foragitar-les.
Emoció continguda al pati de butaques.

El balancí de ferro es gronxa
com un metrònom
en tempo d’adagio de migdiada.
L’orquestra executa els primers compassos.

Xerric de xixarres,
allegro vivace sota l’ombra calenta dels pins,
increscendo fins que de sobte
s’atura en un picat i la calor afluixa.

Les fulles dels arbres
dansant el ballet
de la primera ponentada de setembre.
L’estiu que se’n va en un brisé volé.

L’aleteig d’una tòrtora
fa un aplaudiment que s’allunya,
en la platea buida,
de sostre blau infinit.


La maldición de la momia


Rueda escaleras abajo la cabeza de una momia egipcia. Sin meter mucho ruido, tamborilea un redoble mortecino cuando rebota en la moqueta que cubre los peldaños de madera. Va dejando manojos de pelo y dientes mientras cae suavemente hacia las cocinas del castillo de Highclere.
Lord Carnarvon, renqueante y asido a la barandilla, baja trastabillando, tan rápido como le permite su cojera y el wisky, persiguiendo la cocorota errante. Por fin se detiene contra una marmita que borbotea sobre las brasas, un caldo de verduras con tocino. El conde, iluminado repentinamente por una genial idea, la sumerge en el puchero, exclamando –¡por mis muertos! y se sienta a la mesa, con una botella que ha encontrado en la despensa, embobado en el hervor de la olla.
Cuando vuelve la cocinera, lo encuentra adormecido y lo despierta con un carraspeo. Media botella se ha evaporado y el conde despacha a la intrusa con cajas destempladas. No quiere que nadie conozca el secreto de su receta.
En la cena, los lacayos sirven con cucharones de plata aquella pócima suculenta a los ilustres invitados. La fina vajilla de porcelana Wedgwood, es el reservorio de la maldición, a la luz titilante de los candelabros.
calavera
valdemar.com

Apnea

Com més profunda, és més freda l’aigua
i més reconfortant la immersió de l’apneista.
Com més profunda, és més alta la cúpula
del temple que l’asila.

Els rajos iridiscents d’una llanterna gegantina,
il·luminen l’ànima quieta i un rogle de sorra al seu entorn,
els colors difuminats dels coralls,
els contorns desdibuixats de les roques.

El prana degota amb la lentitud de la consciència,
elevant-se cap a les regions més etèries
i els peixos aturen el seu trànsit
al llindar de l’aura resplendent que l’envolta.

apnea
http://www.diariouno.com.ar

 

Escenari

Ressona el caminar entre les cases del carrer,
les parets descolorides
i els ferros rovellats de les persianes.
Només l’eco de les petjades
omple una mica la buidor d’aquest espai
sota els pins que surten de la tàpia
i balla amb els reflexos de colors
dels vidres trencats que la coronen.
Quants anys fa que no passava pel carrer,
si és que hi havia passat mai?
Quants anys fa que ningú hi passa?
El timbre d’un telèfon molt llunyà
que no serà despenjat,
s’afegeix a la coreografia dels records inexistents.
Un gat, gras i confiat, ajagut a sota un cotxe,
veu la gonïa apoderant-se dels passos,
cada cop més apressats
per fugir de l’escenari.

escenari